Moreno i companyia

Cento de Gorga…

No sé si m’indueixen a creure’m un cuc o em dibuixen epopeies de gesta, però he de confessar que em fan sentir un insecte inferior i subaltern; simple i vil auxiliar de llinatges tan sonors com els que omplin l’actualitat. Perquè no ens posarem a qüestionar transcendències adquirides en noble lliça i en camps on es dirimien batalles èpiques. ¿D’on vénen, si no, els Pérez de los Cobos, García del Moral, Espinosa de los Monteros o Cayetana Álvarez de Toledo? (¿veritat que a l’humil lector, igual que em passa a mi, li recorda la metamorfosi de Kafka?). Tal vegada m’agradaria ser conegut com Cento de Gorga, Terrateig i del Barranc del Cint. No obstant això, en aquestes cultures en permanent lluita per sobreviure, la cosa no va així.

Però deixant de banda la possible comicitat del parangó, és veritat que assistim a una condemna immerescuda per part dels mitjans nacionalistes espanyols. Em referisc a l’efecte que han produït les declaracions de la fina i aguda –interiorment i exterior– historiadora Álvarez de Toledo. Totes elles formen part intrínseca de l’opinió publicada via difusió audiovisual. A mi em sembla que, en realitat, els aparells difusors que s’autoqualificaven de demòcrates es proposen fer una cursa a veure qui és més equànime, comprensiu i tolerant. Crec que no tenen raó i diré per què. L’anàlisi de Donya Cayetana és brillant, cal reconéixer-ho. Quan afirma que el que passa a Catalunya és més greu que els episodis armats protagonitzats per Tejero o Milans del Bosch, defineix un autèntic drama. Toca el moll de l’os d’un conflicte irresoluble amb una sola eixida possible que els espanyols no assumiran mai. Naturalment, si l’ínclita esmentada De Toledo considera l’assumpte un cataclisme en termes polítics, és perquè el litigi reuneix uns factors immunes als procediments imperatius de les armes.

Heus ací, doncs, el quid que ha encés l’alarma en la incisiva cronista. Perquè es tracta de una força desarmada contra la qual s’estavella la força armada. Espanya, o la idea d’Espanya que sosté la majoria, des d’un pretèrit en el qual la Corona d’Aragó no pintava fava arran del Decret de Nova Planta, ha sigut construïda amb materials castellans.

Denuncie, doncs, la potestat exclusiva d’escriure la història pro domo sua, mites inventats, símbols admonitoris, idioma imposat, flamenco com un senyal identitari inacceptable i l’esport que convoca les masses cap a un sol i “real” club de futbol, qüestió sobre la qual ja he escrit més d’una vegada. I no sols això, l’expansió històrica d’aquest territori i l’absorció de nacions diferents té orígens foscos en què la destral o la pólvora eren l’argument. Ni pactes inter pares, ni acords, ni mirament cap a l’“altre”; i encara menys, estima, concepte reiteradament substitut per la submissió. Que no vinguen ara invocant transicions condicionades per l’amenaçadora lluentor de l’espasa, ni constitucions que consagren conceptes metafísics. Per tant, acostumada l’Espanya dominant a resoldre col·lisions amb la raó suprema del foc o a través de lleis la raó de ser de les quals consisteix en la permanència d’un estat insensible a les diferències, ara es troba davant d’un dilema irresoluble. Perquè l’ADN de la Gran Idea filocastellana no ha inclòs mai l’acord, el dret natural ni el respecte. Ha preferit aplicar sistemes imperials amb la creu amb una mà i l’estoc a l’altra. De manera que ara es troba en una situació inèdita que no sap ni pot tractar perquè no té recursos: està buida, enlluernada per les resplendors d’antics dominis que serviren per a concitar el menyspreu del món que la superava; és incapaç de seguir els camins que la podien redimir a través dels paràmetres civilitzats del diàleg constructiu.

En conseqüència, haurem d’exonerar la inefable historiadora perquè més de dos milions de plebeus volen exercir el dret a ser el que són; allò que un estat ferit i rabiós s’encaparra a arrabassar-los. I no ens enganyem, Espanya, ho repetisc, no té el do de la seducció: li ha sobrat sempre la destral en la presència del guerrer, figura colossalment descriptiva que devem a Ortega y Gasset.

Una pregunta tancarà aquest text: A l’Estat espanyol no li aniria millor un mal tracte amb els catalans díscols que una cadena de punicions de conseqüències incalculables?

Vicent Moreno i Mira