Moreno i companyia

Coses dels Moreno

14 de març de 2019
0 comentaris

Fletxes i dogma

Fletxes i dogma

Quan es produí el triomf dels exèrcits de Franco (1939), la quinta columna i el funcionariat procedent de l’Espanya nacional –uniformat o no–, ocuparen el nostre territori. Era el mateix efecte poblacional afavorit per la victòria que els valencians ja havíem patit en diverses ocasions. L’explotació de l’èxit es va dur a terme amb celeritat a través de l’esperit de la Falange Española Tradicionalista y etc. Aquest és el moment en què s’instaura la figura del fletxa. Eixa condició, l’últim pet de l’orgue, estava reservada a les xiquetes, xiquets i adolescents seguidors dels dogmes imposats per la Falange esmentada. De manera que les esquadres i les centúries d’aquesta organització, igual que les joventuts hitlerianes i la giovenezza de Mussolini, tenien el seu fletxa. Per extensió, el terme s’aplicà al xicot o xicota que feia de grum a les noves institucions implantades al caliu de victòria. La Central Nacional Sindicalista o la Sección Femenina en serien bons exemples. Per això no és gens difícil imaginar els nous líders de la dreta extrema amb botes intimidadores, camisa color blau maó i la boina vermella. No podem negar que estarien guapos, perquè guapos ja ho són. La diferència és que ara, simulant acceptar el joc de la democràcia, es disposen a rescatar la idea d’una Espanya estrictament monolingüe, aspecte que m’incumbeix personalment. No transigiré en aquesta qüestió.

Dic açò perquè un dels enunciats més famosos de Nietzsche consisteix en la teoria de l’etern retorn, o dit d’una altra manera, que els cicles històrics tendeixen a repetir-se. Tot i que podem dissentir d’alguns postulats del filòsof, s’ha d’admetre que tenia raó si parem atenció –visual i auditiva– a l’actualitat política: ominós regrés a un temps mascarat de tenebres; violència verbal altament bel·licosa; arengues inspirades en la crueltat de la venjança; anatemes insultants covats en la intensitat agra de l’odi; la set del mal pregonada amb terribles amenaces de punició sense pietat; càstigs immisericordiosos per als qui no combreguen amb el dogma; la mateixa cobejança excloent basada en el domini que ja coneguérem en la llarga postguerra. Repetició de consignes. Gibraltar español!! Yugo a Cataluña!! Cadenas y silencio a los cerebros que osan discernir desde la conciencia!! Com si la llibertat de pensar fóra patrimoni d’una raça suprema ama perenne del dret de conquesta. El panorama que s’albira anuncia senyals d’espesses boires: com les que emmascararen la realitat pròpia i transmeteren el sistema de pensament autodestructiu, en estat de latència, que brolla de nou huitanta anys després generacions. L’extrem del cercle torna al lloc de partida. En fi, de segur que al trident d’estribord no li interessa prendre nota dels abusos causats en virtut d’aquella idea nefasta. Idea, d’altra banda, que intenten imposar altra vegada, a sang i foc, segons indiquen les altisonants declaracions dels líders mediàtics i la seua guàrdia de korps. Però algú els hauria de contar que hi hagué un passat on l’expugnació cultural i l’escarni practicat pels vencedors sobre la ciutadania derrotada era el tracte habitual desproveït de miraments humanitaris: la norma en sentit unilateral, unidireccional, uniformitzadora, esterilitzadora i lamentablement xata.

El diari “Levante. E. M. V.” d’ahir, 17-02-19, fa una entrevista a l’aspirant del partit Ciudadanos a la presidència de la Generalitat Valenciana. Les insídies que expressa Antonio Cantó y García del Moral desvelen l’esquelet d’un pensament inquietant per als valencians. També he de dir que no em fa gens de gràcia que es riguen de la ciutadania innocent. I el senyor Cantó ho fa quan parla de “nuestra lengua” (¿?). Bé, dit això, només em falta afegir la frase següent. Quan la insolència, la provocació i l’absència de respecte al diferent formen l’espina dorsal d’un discurs polític, estem davant d’un perill. Confesse que tinc por: tremole. “Volverá a reir la primavera?”.

Vicent Moreno i Mira

València seduïda
16.09.2016 | 9.07
I què?
23.03.2018 | 6.19
L’escola de Patraix
26.11.2018 | 5.59

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.