Des del triclini

Des del triclini  

Recolzat en el triclini, implore l’assistència de la musa corresponent que em permeta enllestir un article interessant o, si més no, digne de l’atenció del lector. Com que la inspiració m’esquiva, he optat per anar per travesses traçades en el mapa de la reflexió. Heus-ne ací les conclusions.

Els ocupants d’un territori poden portar uniforme o no. I, sovint, la població secularment castigada s’esforça a imitar-los perquè prefereix una il·lusòria complicitat amb els amos que fidelitzar la consciència pròpia. Anestesiat per la por o pels prejudicis socials, aquest sector  majoritari entre els valencians ha confós l’amistat amb la submissió: és, doncs, incapaç d’advertir la tremenda diferència entre els dos conceptes antitètics. Però el sentit estrictament democràtic incorpora la indiscutible llibertat i el dret de tothom a triar l’opció política i cultural que considere més pròxima als seus interessos materials i morals. Res a dir-hi. Per això és intranquil·litzador que, tot i formar una pertorbadora majoria dominant, el sector esmentat se senta emprenyat malgrat la insignificança del segment més dèbil al qual m’adscric mitjançant el recurs de la deliberació crítica. És clar que la situació suscita interrogants que la lògica no pot resoldre. Per exemple,  ¿com és que intenten estabular-nos al mateix corral on romanen tancats i satisfets mentre els regalima la bava en el pessebre? Si en són més, es creuen millors i es pensen controladors de les lleis i el poder, ¿quin temor els assalta quan –des de la trona del supremacisme– comproven la resistència irrellevant d’un grup inerme i, per tant, desensolcat? En el millor dels casos es podria detectar una certa implicació amb els residus d’una consciència perduda. Però deixem els optimismes i centrem-nos en el present. Vindran eleccions per al maig i van perfilant-se els cartells dels partits. Són extremament curiosos, si no paradoxals, els gentilicis dels caps del trident ultranacionalista (equivalència i simetria perfectes). Segons la llei de Murphy, els votants de Català cal qualificar-los de catalanistes? Els de Cantó han de ser cantonalistes? I els de Giner? En resum, al cap i a la fi, paradigmes falsament il·lustres de l’autoodi més pregon. Cal no oblidar que l’anticatalanisme al País Valencià és la coartada recurrent dels renegats.

Eixos, els apòstates irredempts, no saben que la consciència està configurada pel pensament que flueix a través d’un idioma. I qui està contra la consciència que és el meu llegat legítim, és el meu enemic cerval.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *