L’haca, l’he treta; l’altra haca, la trac?

L’haca, l’he treta; l’altra haca, la trac?

El que intenta explicar el present text crec que pot ser il·lustrat per un succeït esdevingut a les primeries del segle passat. El lloc on van ocórrer els fets ni afegeix ni resta potència al relat en cas de tindre’n algun, per això li direm Castell Nou del Rei. Doncs bé, resulta ser que l’amo d’una haca fou denunciat i portat a judici perquè el noble animal li etzibà una guitza al fillet de l’acusador: la mà esquerra del vailet li quedà gairebé inútil. Com sol passar amb la judicatura de l’Estat on som, el jutge d’aspecte mel·liflu, ben afaitat i amb olor de Floïd, a mesura que avançava la vista es decantava per atorgar la raó al ministeri fiscal. Veient, doncs, que les al·legacions de la defensa eren desestimades per sistema, l’amo de l’haca intervingué tot i que els uixers tractaren d’impedir-ho. I vet ací el que digué directament al jutge amb veu respectuosa però ferma. «Si vosté fóra l’haca i li furgaren la fogonera, què faria?».

No sé com va acabar aquell judici. Ni falta que fa. Els motius que buscava en els arcans són, opine, suficients per a instruir la gran causa que es mou entre la venjança, la impotència i la mascarada vodevilesca.

Sí, em referisc al jutge Llarena, flor i nata de l’escòria moral que remena els detritus orgànics on es mouen els rèptils i els llombrígols generats per una idea perversa.

He de fer, però, una puntualització: el paral·lelisme no és exacte perquè les potes de l’haca, en el moment dels fets, foren autèntiques armes fetes servir en legítima defensa davant d’una agressió arbitrària. L’haca metafòrica– per molta legitimitat acumulada al llarg dels segles–,  no respongué amb violència a les reiterades i seculars furgades cruels i roïns. Heus ací, doncs, el gran pecat del moviment pacifista: la cultura de l’enraonament. Eixa és, sense dubte, l’espoleta que ha rebentat les sitges de l’odi contra els catalans que pretenen continuar sent-ho sense interferències: les mans desarmades i l’esperit lliure són artefactes devastadors en un clima que exigeix la submissió absoluta. Aquesta transgressió és insuportable per a qui tot ho resol mitjançant els mecanismes incontestables del poder. De manera que el jutge que informa el cas dels presos polítics i dels exiliats que s’emparen en les democràcies reals, no és l’únic que tracta de forçar una renúncia a la pròpia identitat. Sap que té la demografia supremacista al seu costat: el tipus d’hidalguía rància i extemporània que considera un deure inalienable el dret de conquesta. El fet que Europa haja pres la mida al noümen espanyol no té importància. Ho digueren ells: «Procure siempre acertalla el honrado (?) principal; y si la acertase mal, sostenella y no enmendalla».

Els oportuns versos singularitzen el macizo de la raza, així com codifiquen una manera de ser. En fi, mentre que per una banda el considerable grup d’il·lusionats pugna per custodiar els pressupòsits irrevocables de la dignitat, troben en el cantó adversari l’afany de submissió incondicional.

I m’agradaria recordar a la Catalunya catalana que l’1 d’octubre del 2017 quedarà inscrit en els annals de la història contemporània com la data més heroica dels pobles europeus en perill d’absorció. I als qui malden per consolidar un pensament uniforme destructor de cultures no addictes, els diria les paraules de Virginia Woolf: “No hi ha barrera, pany ni forrellat que m’impedisca la llibertat de pensament”.

I així s’acaba l’article que ha començat invocant l’al·legat del rústec llaurador: «Si vosté fóra l’haca i li furgaren la fogonera, què faria?»

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *