Si jo fóra pintor

Si jo fóra pintor

Si fóra pintor i m’encarregaren una al·legoria de l’Espanya inscrita en les coordenades franquistes, hauria de dibuixar esbossos previs per tal d’ajustar la composició al tema. En la base situaria, a manera de tapís, una catifa amb cinc bandes daurades i quatre de vermelles en sentit longitudinal. Un lleó i un castell damunt de l’estora farien de peanya d’un polp amb les ventoses dels tentacles immobilitzant –i xuplant– l’estilòbata. Damunt de la viscosa i tremolosa gelatina de l’octòpode col·locaria un pas de la Dolorosa de qualsevol ciutat sacra de la Castella profunda. Posaria el ministre de l’Interior amb la boca oberta portant del ramal una cabra de banyes caragolades. Naturalment, transits d’emoció tots dos mentre canten, encara que la cabra semble impàvida (cal dir que el més difícil en la bellíssima art de la pintura és aconseguir l’expressió adequada. Per aquest motiu he triat Zoido: no cal un esforç addicional de l’artista per a aconseguir l’efecte desitjat). Al fons, que és tan important com el primer pla, uns quants legionaris portarien un crucificat. No oblidem –no podem!– que Espanya té orígens divins. La Santa Mare Església és artífex necessari de la sacralització d’un estat que no aconsegueix desempallegar-se de la tutela eclesial. A tot açò, m’assalten dubtes mentre la fantasia fa lliscar un llapis imaginari sobre un paper inexistent: és convenient incloure-hi la Constitució? Decidisc obviar-la: els comitents podrien sentir-se al·ludits negativament perquè només fan complir els articles que els interessa. Però falta el remat, i aquesta representació correspon a una dama (no crec que per aquest cantó la feminitat se senta menyscabada). Recordeu el quadre de Delacroix “La Llibertat guiant el Poble”? Doncs això: si fóra un plagi no em faria cap bé al meu prestigi, si és que en tinguera cap. Procuraria, per tant, que el parentiu no fóra massa evident. Però qui triaria? Per bé que Soraya té mèrits a bondó, crec que no està a l’altura. Arrimadas? Seria perfecta si no requerira el delator atribut de la boina roja. Cospedal vestida de pinta i mantellina darrere d’un pas de Setmana Santa? Tampoc. Preferisc una cara nova o quasi nova. Darrerament m’he fixat en una senyora que ix a la televisió. No sé si és periodista o política, però pense que l’encertaria. En primer lloc és guapa, i l’estètica és substancial en un quadre. D’altra banda, és brava i tracta els companys de tertúlia amb superioritat manifesta. Fa servir la condescendència com una arma verinosa i la displicència com un recurs retòric. També és arrogant, orgullosa, impermeable al debat igualitari. Incapaç d’arribar a l’empatia, gesticula amb la grandiloqüència omniscient de qui levita per damunt dels mortals. No l’afecten gens les raons. Prefereix aplicar les lleis que condemnen els qui no pensen com ella tancant-los a la presó. Així veig l’Espanya actual, desafiant, insensible i prepotent.

I si jo fóra pintor, si sentira la qüestió artística patrimonial i llegira amb atenció comparativa els pressupostos de l’Estat acabats d’eixir del forn, organitzaria un sisme important. Pacífic, per descomptat.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *