“Como aves carroñeras”

“Como aves carroñeras”

Això va i era un cuplet que triomfava en els primers lustres del segle XX. “Como aves conocidas por carroñeras, en Madrid aparece la calavera…” (més o menys). I la inspiració poètica s’excita i pugna per saltar a la lletra impresa. En efecte, els voltors planen sobre un cos inert mentre les hienes famolenques destrossen un organisme exànime que no es pot defensar. Com de fàcil és atonyinar l’ésser dominat! Quina alegria poder-li fotre cent garrotades a qui no pot defensar-se! Quin èxit exterioritzar qui mana!

Recordava Vidal Folch des d’“El País” del 30.09.2012, en un article titulat “El peso (leve) de ser español” la definició que féu Cánovas del Castillo, durant el procés de la Constitució del 1867, sobre el ser espanyol «porque no se puede ser otra cosa». Naturalment, no figurà en l’articulat constitucional però quedà a les actes de sessions.

D’altra banda Sara Medialdea, a l’“ABC” del 12 d’octubre del 2015 reproduïa les paraules textuals de José Antonio Primo de Rivera «Ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en este mundo».

Home…

El cavaller de mirada amable, gestos continguts i somriure seductor s’adreça a les càmeres com a portaveu de l’executiu i proclama amb vellutada veu: «Vamos a aplicar el artículo 155 en la educación catalana».

Ha ensenyat les cartes als jugadors que van perdent una fortuna que acumula el tafur. Ha tocat el moll de l’os i ho sap… i ho vol. En realitat no els interessa la qualitat de l’ensenyament ni el nivell aconseguit per  la parla ocupant. Aquest assumpte –crucial com cap altre per al futur de les persones i dels pobles– és irrellevant, fútil, inexistent! per als designis dels qui han posat la proa sobre la banda de babord del vaixell amb vies d’aigua importants.  El veritable objectiu de la decisió proterva no és, ni de bon tros, la millora dels plans educatius. Els xiquets i les xiquetes i les persones els importa un rave. La operació radica, precisament, a trencar  la cohesió social de Catalunya i dividir la població en dues meitats antagòniques irreconciliables. De cap manera no defensen la llibertat com s’encarrega d’emfasitzar el portaveu mel·liflu. La llibertat… què sap el nacionalisme catòlic d’aquesta facultat sagrada dels individus i dels pobles quan els trepitja des del final de l’edat mitjana?

Ara bé, aquest assumpte posa en evidència veritats com a punys. Primera: Castispaña i la cohort intel·lectual que li dóna suport no consentirà  mai idees que qüestionen la unitat aconseguida per accions de conquesta. Segona: la igualtat que branden com a bandera no s’aplica a tota la ciutadania. Com diria Orwell, n’hi ha que són més iguals que d’altres. Parem màquines i observem l’assalt de la dreta hereva directa del franquisme al requisit lingüístic que, cautelosament, intenta instaurar el Govern Valencià. Aquest fet, juntament amb allò que tracten d’imposar a Catalunya, desbarata  el sil·logisme-mantra que esbandeixen sense treva ni rubor. I tercera: mentre el nucli dur del pensament nacionalista repressor no accepte una taula redona com a espai negociador, no resoldrà el recurrent problema de la unitat obligada. A ningú el poden coaccionar amb la dalla lluenta a ser el que no és. Que no ho veuen?

Vicent Moreno Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *