Oh, Castella!!

Oh, Castella!!

Quants personatges cèlebres han compost càntics elogiosos en honor teu. Quantes exegesis apassionades orlen amb la lira sonora de la inspiració la teua trajectòria única. Quantes veus has convocat en un orfeó adulador que glorifica el teu ésser indescriptible. Però no has tingut la sort de saber contemplar-te a tu mateixa sense intermediaris llagoters. No has volgut mai fer una passa arrere per a trobar la perspectiva necessària. T’han enganyat o t’has deixat enganyar? ¿D’on creus que et ve la decadència inacabable? ¿Com penses que has arribat a construir un estat macrocèfal on la prioritat és perpetuar injustícies històriques?

Jo t’ho diré. Mira el que diu un preclar i predilecte fill de la teua tradició centrípeta i excloent.

“Castilla, sentida como una realidad visual es una de las cosas más bellas del universo  […]. Digna de la antigua es la nueva misión de empujar a los pueblos para que cada uno recobre la voluntad de sí mismo. […]: «En nuestro país, no es costumbre vivir así, abierto a todos los vientos. Casi todas las gentes parecen atormentadas por la sospecha de que alguien vendrá a arrebatarle su ser. […] Y toda su vida se convertirá en una táctica defensiva contra los otros compuesta de odio, de acritud, de intriga, de fraude […] Queramos o no queramos, no hay en toda Europa un paisaje que como Castilla exija tan imperativamente la presencia del guerrero”.

Has vist amb quina fertilitat lèxica i estilística descriu el teu enigma un filòsof lleial a la causa de la qual t’has erigit en capitana? No és sospitós, Ortega: enveja en tinc, d’una ploma tan ben tallada. Assenyala punts neuràlgics alhora que diagnostica la cronicitat d’una malaltia.

Oh, Castella!  ¿Com has arribat a submergir-te en el deteriorament moral que sols aconsegueixen els mediocres?

Has ignorat tantes coses…! No, no m’al·legues amb displicència altiva que un text com aquest és anacrònic. Tot el contrari. La deriva de la flota no navega pel rumb correcte. No tens sextants correctors i els esculls finalment asclaran la quilla. Els galions que comandes, llastats d’infatuació extemporània, sotsobraran en les aigües del mar de la intel·ligència.

Amb finalitats sibil·lines t’apoderares dels noms de les terres i de les coses. Què és Espanya sinó l’agregació per la via de la submissió de pobles distints de la teua realitat? Et vares apropiar un mot fenici per a justificar l’adhesió forçosa de pobles que no reconegueres ni respectares. Quantes ocasions sacrificades en l’ara d’una superioritat que resideix en el numen exclusivista d’un mite vagarós, fantasmal.

Com deglutires regnes sense pensar el mal que ocasionaves, oh, Castella!

T’has negat a assumir les veritats diferents que podrien haver omplit d’alegrança un projecte comú rectament consensuat. Has preferit l’ús de la força. El guerrer d’Ortega. ¿Te’n recordes? ¿Has tingut la barra d’oblidar que fundares la Inquisició més terrible de la Cristiandat?

Narcisista impenitent, t’enamorares de la imatge que creies veure en les aigües tèrboles de fangars infectes.

La grandesa que assolires –real i meritòria– fou efímera perquè et cregueres omnipotent. Exhaurires les arques públiques posant-te al servici del dogma catòlic. ¿No has vist que la creu i l’espasa són antitètiques, irreconciliables? Però no resistires fer de proa i ariet de la Contrareforma. Mamprengueres guerres, perpetrares ocupacions i posicionares Tercios. Mantingueres el poble en la misèria mentre manllevaves els enormes recursos que fluïen pel Río de la Plata. ¿De què et va servir una aliança vessadora de sang innocent? Feres bandera de la crueltat i emblema de la ignorància. Desprecia cuanto ignora, establí el preclar poeta en la teua llengua. I, sabent-ho, encara t’obstinares a sostenella y no enmendalla.

Després, l’ímpetu inaturable de la ciència i el pensament avançava per Europa amb el propòsit d’elevar la condició humana i dotar-la de noves eines de progrés. Però et despenjares de l’humanista projecte, en renegares i el menystingueres. Odiaves les classes burgeses emprenedores i creares un tipus original: el hijodalgo, conseqüència derivada de la fugida en massa de les ocupacions mercantils. El lema era faena fuig mentre el patiment del poble pla continuava immers en la pobresa perpètua. Però l’enigma continua. ¿Com pots haver-te investit coronela sense convocar cohesions voluntàries?

 

Machado, Maragall i d’altres també t’interpel·laren sobre la conveniència de raonar, però et cega l’arrogància i t’emmanilla l’orgull. Ets incapaç de comprendre més enllà de la teua visió egotista del món. Has d’entendre que amb el tall de l’espasa i la punta de les baionetes no assoliràs compromisos ni fidelitats. Les lleialtats es guanyen al caliu del tracte honest que és el contrari de la coacció i el xantatge que practiques des de Verdúlia. I no has tingut mirament ni contemplacions fraternals amb els qui consideres vassalls. Recorda-te’n.

No saps estimar. Només saps derrotar i sentir l’èxtasi que et causa l’elixir destil·lat pel domini sobre els qui consideres serfs dòcils. Quantes oportunitats has desestimat de ser un veí cordial al llarg de la teua existència. ¿Quin mal t’haguera comportat un acostament benigne a les altres nacions constituents d’una Espanya amable i possible? Anteposes la potestas a l’autorictas. ¿Et fa por compartir en condicions equitatives els afers que afecten tot l’estat? Per quin origen diví has de ser la líder i reprimir amb violència els assimilats inconformes?

De segur que em diràs que són molts els qui ja s’hi han incorporat, convençuts de ser tan castellans com Fernán González. És menester que no negligisques els esforços que t’ha costat l’abducció: propaganda, bibliografia, càstigs, transvasaments…  Vols que continue?

En 500 anys no has aprés cap lliçó que els esdeveniments t’impartien de franc. Feien mal les derrotes, eh? Com couen els naufragis del mar del Nord, el document de Westfàlia, Trafalgar, El Callao, Baler, Cuba… Però no t’immutes. Continues creient que imperar és més útil que acordar.

No, la democràcia que invoques és una coartada. No has cregut ni creus en la democràcia. Ets excessivament superba. Fingeixes respectar les formes dels sistema però no te les has cregudes mai. No et fa res la corrupció moral o econòmica però t’ofén la intel·ligència. Com expliques al món la privació de llibertat d’hòmens incapaços de fer mal a ningú? Com pots comparar iniciatives legítimes i humanament justes amb els jocs bruts de la teua pràctica política? No em faces riure dient-me que això són coses de les lleis i dels jutges. Tants segles al timó de la nau i continues adoptant l’argúcia tramposa en lloc de l’argument assenyat.

Necessites dosis massives d’humilitat, condició necessària però impossible: el teu sentit de la prepotència és antitètic i ben lluny de les concòrdies imprescindibles.

Desconeixes i margines deliberadament la meua història perquè no interferisca el teu relat monòton i categòricament fals.

“A ti, soberbia matrona,

que libre de extraño yugo,

no has tenido más verdugo

que el peso de tu corona”.    (Bernardo López García)

 

Com admire la consonància d’aquests versos. L’encertes quan  convences  prosistes i poetes que t’escriguen el relat que necessites. Nacionalisme literari i artístic. Però malgrat la resistència que oposares a les novetats, no pogueres evitar que arribaren mètodes i sistemes i que  s’erradicara l’analfabetisme que afavoria la proterva assimilació… unilateral. Per això no previngueres que els pobres súbdits furgaren entre la cendra on cremares els pergamins de la memòria que intentares ocultar. Alguns inquiets encara trobàrem vestigis fefaents de la nostra identitat. Ens havies enganyat durant centúries!! La història que contaves, si no era directament falsa, esbiaixava i ometia dades que ens implicava. Vivim una altra fase en què et serà més difícil hipnotitzar persones honestes.

I saps què? Conec les teues ciutats; admire l’arquitectura, els absis romànics, les muralles imponents i els pinacles gòtics de les grans catedrals. He llegit els teus versos i m’han emocionat els teus llibres: una festa inenarrable d’alta cultura. Tanmateix, tu no saps res de la meua. Només m’utilitzes per a explotar-me. Sí, no cal que fingisques indignació. Et conec de sobra, Espanya, sinècdoque política que regnes sobre la massa disciplinada a través d’espuris afalacs i de la por de la destral que brandes en senyal dissuasiu. He vist la teua voracitat sobre els països que no parlem com tu; som font de recursos i prou: simple pedrera útil on desplaces contingents enormes de bones persones que, sense elles saber-ho, ens dilueixen. Per tant, enormes i determinants en segons què. Tu ja m’entens. En fi, ni has tingut ni tens sensibilitat o afany per la justícia: només et mou el poder i el domini.

“Guerra!!, clamó ante el altar el sacerdote con ira…”. Ho veus?  És el teu destí i el teu abisme

En paraules que prodigues sovint, has cosit Espanya amb un ferrocarril desproporcionat, irracional i insostenible. No t’ho pots permetre des del punt de vista econòmic, però sí des de l’afany uniformitzador que persegueixes obtusament. Has construït autopistes privades que recuperes perquè són inútils. No t’importen els costos materials ni la imatge que de tu té el món lliure occidental. Et refots dels balafiaments faraònics si serveixen per a aconseguir una unitat que podria arribar a través de la bona voluntat. Però no en tens ni en tindràs. Ets una estafadora de consciències i una manipuladora de voluntats. Levites sobre les àrides planures dels altiplans centrals de la nostra península quan sumes les adhesions inquebrantables al movimiento que tu mateixa iniciares quan xuclares un regne que et legitimara. I el País Valencià esdevé per a tu el descanso del guerrero. Quant les ardors estivals rusten les Mesetes véns a copar les meues platges amb actitud de perdonavides d’indígenes, de funcionari àvid de mar o de pinxo de l’entorn de la Gran Via.

Has sigut capaç de modificar els meridians terrestres fent que el de Greenwich passe per la paquidèrmica conurbació des de la qual fas el ridícul davant d’una permissiva (¡?!) Europa. I et situes a la vora del precipici moral quan, davant del món atònit, destapes l’esperit que impulsa la teua “manera de ser”. Actitud, aquesta, propugnada per la doctrina d’Onésimo Redondo i adlàters. Amb les darreres actuacions judicials i polítiques deixes a l’aire les fosques vergonyes de la teua història: entre  la reivindicació intrínsecament pacífica i el terrorisme de 9 mil·límetres, esculls —quina paradoxa!— la Parabellum que mata.

Més que Trafalgar i més que la desfeta de la Invencible (?), et sentires vençuda per un parell de milers d’urnes. I com vomitaves la ràbia mitjançant les càrregues d’una policia estimulada per l’odi que injectes.

Odi massiu, odi sàdic, odi venjatiu: tots els odis que pot sentir qui fa de l’odi la seua raó de ser. Com t’agradaria automutilar-te d’un ull si a Catalunya la deixaves cega de tots dos. Per això passes una factura monstruosa en un estat democràtic.

En fi, tantes coses et podria dir de tu mateixa… Però hui ja n’hi ha prou. No conciliaràs la son fins que no concilies les nacions sotmeses al teu caprici. M’agradaria dir-te adéu. No sé si el temps m’ho permetrà.

En resum, germanastre petulant i expugnador, done per fet que aquest escrit restarà inèdit en la incognicitat fàtua del teu desdeny. Potser només servirà de vàlvula d’escapament per a l’autor: un home que ha vist i patit les teues urpes de vesc sostraient-li els béns que el podien aproximar a la felicitat. Jo, ho deus haver endevinat, només sóc un individu que propose concòrdies inajornables. Però la teua omnipotència hieràtica, absurdament solemne i evidentment ridícula, assoleixen els objectius amb la presència del guerrero. Per això em sent exiliat dins del País que no és el teu. I no obstant, em veig en l’obligació ètica de revelar-te un secret: rebutge la Fiesta nacional per sanguinària. Oh, Castella!!

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *