El furt violent d’una besada

El furt violent d’una besada

Em va estranyar profundament que les pantalles espanyoles de televisió oferiren aquelles imatges tan rellevants. És veritat que duraren pocs segons, però l’eloqüència del gest transforma l’anècdota en formidable categoria. En realitat crec materialment impossible transmetre un retrat tan fidel de la qüestió en un espai temporal tan curt.

La història de l’art ens mostra excel·lències plàstiques on s’expressen  contactes amorosos sublims. Molts recordaran obres d’El Bronzino, Hayez, Klimt o Rodin. Però he d’abandonar el món sensible de l’estètica i tractar d’endinsar-me en els mecanismes mentals dels protagonistes de la seqüència. Una figura d’home presumptament vigorós amussa la bandera espanyola a un estupefacte subjecte assegut a una cadira. La sorpresa d’aquest veient com l’envestien, la superà amb nota. És a dir, no es limità a rebutjar o ignorar l’atac imprevist: accedí a besar la bandera quantes vegades fou provocat pel senyor portaestendards. He dit imprevist però no absurd si hom viu immers en el magma sociològic estructurat pels poders de Castispaña, com diria Juan Pedro Aparicio.

Per això l’hermenèutica audiovisual flueix com l’aigua que brolla per una gàrgola gòtica en un dia meravellós de pluja. La càmera de la història no arriba a exposar l’aspecte total del pugnaç cavaller i sí el capteniment  de l’hostilitzat. Els ulls darrere dels vidres, fent-se visibles en el marc de la ve invertida del serrell, somriuen en senyal de pau. És evident que no vol brega. La insistència de l’oponent el fan accedir a l’exigència coactiva. Besa la roquigualda. Torne a dir que l’escena és un monument d’incalculable valor pedagògic.

Les conclusions dibuixen el mapa mental perfecte de l’Espanya una i predadora. Humanament irrepetible. L’Espanya que no admet el diàleg com a norma irrenunciable d’un país democràtic. La ment castellana, inflexible, dura, impositiva, brava amb el dèbil, vil amb el poderós i cruel amb el vençut. Quants atributs negatius queden en el llibre voluminós  de la meua memòria inexpugnable…

De manera que así así, así; así gana el Madrid!!

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *