Moreno i companyia

Statu quo

“Los castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano.” 

D’aquesta contundent manera Gregori Mayans acabava un paràgraf que iniciava així “Con razón sienten los barceloneses la metamorfosis de su Diputación”. 

L’explícit document –exhumat i publicat per Toni Mestre l’any 1970– formava part d’una carta manuscrita que l’il·lustrat d’Oliva adreçà al bisbe Sales de Barcelona el 25 d’abril (¡!) de 1763.

Quantes vegades intel·lectuals i politòlegs han esquiat sobre la tova superfície d’un litigi actual que no para de créixer? Qui ha estat interessat a cavar a la recerca de l’arrel d’on brota la querella?

Heus ací un intent aproximat. La ment castellana predadora i cisellada per la destral de la victòria no ha limitat les seues apetències expansionistes a l’annexió i l’ocupació dels nostres territoris; l’explotació de l’èxit de les armes la implementaria apoderant-se, també, de la consciència dels vençuts: nosaltres. Davant de la dura crosta hermètica les idees troben la impenetrable cristal·lització del pensament únic. Mayans, tal vegada l’il·lustrat més important de l’estat borbònic, ho detectà aviat. Els impressors valencians coaccionats per la Inquisició castellana deixaven d’imprimir obra literària en valencià tal com expressa en la mateixa carta.

D’altra banda, era lògic esperar que les Espanyes seguiren el deixant de la modernització, la ciència, el pensament i els avenços que brollaven més enllà de la serralada pirinenca. No fou així. Tot al contrari. Els rebutjà per nocius i perjudicials per a la puresa única de l’església en què s’aixoplugava. Per tant, en lloc d’evolució cultural hem “gojat” d’una involució repressiva o fossilització de les propostes medievals. L’estat espanyol des dels reis Catòlics que tant invoquen es tancà amb set panys als aires exteriors i convertí les polítiques nacionals i internacionals en corfes impermeables a l’argument enraonat; autosuficiència fingida i arrogància ridícula. L’atrofiada meninge del passat els impel·leix a frivolitzar sobre les cultures diferents mentre consideren essencial la seua, única i “vertadera”. Fanatisme religiós. És clar que si admeteren de bona voluntat l’existència oral, escrita i tradicional d’altres cultures distintes, es distorsionaria el relat castellanocèntric. Per això l’statu quo derivat del nacionalcatolicisme aconseguit a sang i foc difícilment podrà ser alterat: el poder, la democràcia epidèrmica no accepta innovacions que torben la pax fictícia del sistema. Si han de sacrificar-se les aspiracions cíviques de dos milions de persones, quin problema hi ha?

Per tot plegat, dic que no m’agrada gens traçar fronteres que qüestionen l’equitat entre persones i col·lectius. Però més de huit dècades patint experiències –conclusions empíriques–, posen en lamentable evidència que he de discernir entre ells i nosaltres. Ells són, doncs, els que m’obliguen a reflexionar en els termes desplaents. Jo sóc de ma mare i del País de ma mare. Segurament la praxi no m’és addicta. Però sí la dignitat. El poder ens ho posa difícil. Sense alternativa pactada només hi ha dos camins: llibertat o submissió.

Post scriptum. Com és possible que les històriques aules del Palau protorenaixentista de la Generalitat servisquen de marc per al lliurament  d’un guardó a una societat que rema en contra d’allò que ha de representar la Generalitat? Si la Fundació que concedeix el premi és privada, no hauria de buscar un escenari igualment privat? O estem assistint als prolegòmens d’un alzamiento nacional? Vergonya, sí que me n’ha fet. I no poca.

Vicent Moreno i Mira