Aiguamolls putrefactes

Aiguamolls putrefactes

ETA extorquia, ETA posava bombes, ETA amenaçava, ETA assassinava, ETA era una organització terrorista. Durant dècades, un sector considerable de la societat basca patí la síndrome que genera una por real de 9 mil·límetres. Algú va dir: «Sense pistoles i sense violència es pot parlar de tot, inclús d’independència». Va ser un miratge… o no. Val a dir que sí que es pot parlar d’independència… sempre que el concepte quede en l’estadi abstracte de la teoria. Però ¿de què val la proposta en l’espai polític si no és per a concretar-se en una praxi democràtica? Pausa sense resposta.

—Doncs ja ho veu: val per a perseguir el qui la proposa.

—Home, no tant! —dubta el ciutadà de bona fe.

—No? No ni poc! Torne a mirar els ergàstuls on han tancat hòmens plens de raó.

—Ah, és veritat. I tot i així, alguna cosa deuen haver fet perquè els priven de llibertat.

—Vosté creu en la justícia?

—Home, depén.

—De què?

—De qui mana.

—Ah, que no sap que en un estat de dret hi ha divisió de poders?

—I què és això?

—El sistema que equilibra les competències d’un estat i evita l’abús del poders. Si no em creu, haurà de llegir un jutge de Bordeus que era baró.

—Si es posa així de saberut, no sé si hauré d’insistir-hi: a mi em fa l’efecte que els que estan empresonats han de ser, per força, gent perillosa, bergants de got i navaixa.

—Sap què li dic? Que els que viuen en els calabossos són persones de grans virtuts cíviques que ja voldria veure compartides amb els qui tenen la clau de la masmorra.

—Això és molt fort, bon amic. Acuseu els jutges i els carcellers de cometre trampes?

—No. Més aviat els impute de fer norma de la violació els drets humans.

—Vaja alerta, que algú el pot sentir… No m’agradaria que ens sorprengueren mantenint una conversa tan… tan arriscada. Eh que m’entén?

—Jo? Estic fart d’eixordadors i còmplices silencis que em foraden la sensibilitat; de bateries de mitjans de comunicació en permanents atacs sobre les ferides que abans acoltellaren amb ganivets esmolats per la ràbia; mala fe i mala fel a cabassos en la construcció infamant d’una opinió pública adversa al diàleg. Tots, tots els qui tenen l’obligació moral de denunciar injustícies monumentals callen com a putes i es pleguen de braços en espera que la fera dissident passe per les Forques Caudines. Vae victis!

—Mire, sap què, me’n vaig: no puc més. Una parella l’esguardava mentre es referia a això del diàleg.

—Però era una parella de la Guàrdia Civil?

—No, eren dos xicotes que duien bosses d’uns grans magatzems.

—Aleshores, no s’amoïne: tindrem altres moments en què puguem exposar les nobles armes incruentes amb les quals es conquisten vergonyes i dignitats profanades. Conceptes absents del lèxic de la Brunete mediàtica aquarterada enmig d’aiguamolls putrefactes.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *