D’hipocresies i boicots

D’hipocresies i boicots

En termes castrenses, el càstig,  la persecució, l’escarment, la repressió,  el captiveri i l’aniquilació  de l’enemic es coneix com l’explotació de l’èxit. Ha de quedar meridianament clar qui mana. Una tal contundència inhumana ha de servir perquè el territori arrasat i humiliat no signifique mai un perill per al guanyador. Aquesta és la norma d’actuació que, segons els manuals militars, hauran d’obeir els comandaments de les forces ocupants.

Deixem els eufemismes per a ocasions de menys càrrega emocional: els governs hispànics estan matxucant una cultura i això no és cap broma (per a qui subscriu, és una qüestió d’estricta supervivència).  Ja sé que els damnificats de l’operació “només” són dos milions: dada insignificant per a un estat que en té quaranta-cinc que comparteixen objectius repressors  aplicats manu militari  (art. 155 de la Const.). La resta de catalans oficials acull les demolicions substancials de la dita cultura amb ovacions silencioses ja que se senten alliberats d’unes “imposicions” lingüístiques insuportables per a un bon espanyol. El fet que els seus hagen immergit en castellà durant segles espanyols no castellans era “lo normal”. Ningú protestà.

Per tant, els fets que vinc observant al llarg de la meua vida posen en evidència un axioma indiscutible: els espanyols d’arrel i pensament castellà –45 milions entre els quals els valencians conversos– celebren la derrota dels catalans no domesticats, amb eufòries pròximes a l’èxtasi de la Santa Teresa de Bernini. Ara resulta que el govern més proterviós amb les identitats que abomina sense cap complex proposa una llei que evite el boicot als productes catalans. ¿Puc considerar la iniciativa com una exhibició deshonrada de màxima hipocresia?

Ah, i d’altra banda, els qui han rebut mig museu amb rams de palma i llorer, pot saber-se on eren quan les monges vengueren el patrimoni del monestir?

En fi, si alguna lliçó podem extraure dels darrers fets és que catalans, valencians i balears (Aragó va prendre partit per l’Espanya Una molt aviat, igual que la majoria de valencians manipulats des del bressol), no serem mai dels seus, però serem seus.

Recapitulem. De hui en avant, quan l’Espanya uniforme s’atrevisca a desaconsellar l’odi, ha d’examinar detingudament les raons i els aparells de propaganda que domina. Un estat que fingeix falses estimacions, que prefereix els llepes i que  odia la diferència dins les seus fronteres s’exposa que algun díscol opte per marcar els límits de la seua dignitat.

Vicent Moreno Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *