Truans del Manzanares

Truans del Manzanares

Estava escrit sobre el palimsest immisericordiós d’una història que encara no és nostra.

Ara ja ho sabem. La màquina de l’estat –de vegades silent, de vegades estrepitosa–, ha guanyat pujant a tren les rampes del port constitucional: la llei del més fort. L’eufòria desbordada dels Casado, Rivera, Carrizo, Girauta, Arrimadas, Hernando, Cospedal, Zoido, etc. ompli les pantalles i les capçaleres mediàtiques de l’Espanya “nacional”… i de l’Espanya assimilada. I no sols Soraya i Mariano dissimulen ufanoses i superbes sensacions de victòria. Els Felipes, els Alfonsos i els Borrell comparteixen l’elixir de la venjança. Ja han deixat els díscols catalans com un drap brut. Humilitats, vençuts i arrossegats pel glacis de les presons espanyoles, acoten el cap davant la potestas, no pas de l’auctoritas. S’ha consumat allò que era previsible però s’ha notat  excessivament el cuidado.

D’eixa manera hem comprovat que la Comunitat Europea és un club mercantil i no la salvaguarda de les minories nacionals, com volien Bauman i Todorov.

En conseqüència, els exegetes de somnis immadurs hauran de reflexionar i fer un profund examen de consciència: una catarsi que restituïsca  els principis de pau i la potència inviolable de ser: a la llarga han de ser elements imbatibles en un camp equitatiu. (No vull que els brots de tantes esperances abatudes per injustícies promulgades en mala llei es marcisquen en les margenades ermes de l’oblit).

Asclades, doncs, les utòpiques teories del diàleg civilitzat, les il·lusions resten ofegades per realitats encarnades en falses supremacies. Ara ja no valen subterfugis insidiosos, declaracions indignes d’amor fratern, ni promeses de truans amb les cartes marcades. D’ofenses reiterades, ja en tenim prou. Sé –i aquesta convicció és importantíssima– que un gran sector de catalans, per raons d’interés material o de consciència, no se senten concernits ni estan disposats a separar-se de la maternal Espanya: cal tindre’ls en compte per a qualsevol projecte ja siga dins o fora. Però amb els mateixos arguments, els castellans i els conversos confortablement junyits a l’Espanya granítica han de renunciar al dret de conquesta. Actitud i tracte denigrant sostingut i mai esmenat en el curs dels segles. La democràcia no ho permet, però seria fàcil deduir que aquells que riuen d’orella a orella viuen immersos en la intolerància enemiga de les diferències.

Post scriptum:  potser cap dels pacífics utòpics catalans desitjara més que jo la materialització del seu somni. No tant perquè la base, pensament i relat exclusiu castellà, és incapaç de reconéixer sensibilitats divergents. És a dir, des del punt de vista dels fets històrics, indiscutible. Sinó perquè l’esperit irenista dels catalans rebels representa la darrera àncora que ature la devastació cultural del meu poble.

Vicent Moreno Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *