Moreno i companyia

“Orgullo patrio”

Molt bé. Tots estem d’acord que la càpsula inicial va ser activada per una flagrant injustícia. L’actual cap del govern del PP fou l’artífex de la gran envestida contra Catalunya. I tots fórem testimonis de com un sector important del Principat encetà una via d’entusiasme a cavall d’una il·lusió individual i col·lectiva.

I vérem un gruix important de persones –no totes– ansioses d’alliberar de tuteles alienes la terra pròpia. També sentírem bategar les pulsions inajornables de restaurar les dignitats humiliades. Patiments que consigna i confirma la història real de certs pobles ibèrics.

Davant la magnitud indomable, tot i ser essencialment pacífica, del coratge català inerme –tinguem present l’actitud investida de pau–, reviscola l’Espanya eterna amb l’exhumació d’una ideologia farcida d’odis i prejudicis. Sí, els vultúrids del falangisme que semblaven sepultats per la democràcia,  alcen el vol i generen un horitzó ominós travessat de negres estels apocalíptics. Incapacitats genèticament (?) per al diàleg raonable, constructiu i afable, llancen torpedes sobre la nau de bandera blanca que intenta “desafiar” la invencible flota  del poder. No val de res ser exemple cívic de responsabilitat reflexiva i esperançada. Altra vegada la imposició dialèctica de la por.

Observem que allò que més ha fotut l’“orgullo patrio” instal·lat en els foscos búnquers de la força bruta, és el fet d’anar amb les mans obertes, senyal pacífica irreprotxable. Però sobretot, l’“ardor guerrero”  de la cúpula ominosa se sent provocat per la gosadia de reclamar el dret a ser el que són i resistir-se a la submissió que implica la renúncia a ser.

Tanmateix, la valenta actitud d’una significativa part del poble català hauria de considerar la voluntat dels qui no participen en el projecte emancipador. Tots tenen dret i és clar que l’única manera  de saber cap a on es decanta el plat de la balança seria a través d’una consulta popular amb el vistiplau dels governs dominants. Això no ha sigut possible. Reconeguem, doncs, que la mobilització de l’1 d’octubre és il·legal. Però, en el cas d’agressions impúdiques per part d’un estat prepotent, el fet objectiu de restar fora de la llei no pot anul·lar una operació  massiva i modèlica. I és així com s’estableix un espai inèdit on les raons morals eclipsen els articles constitucionals  elaborades pro domo sua. Sí. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears –Déu me’n guard d’al·ludir als Països Catalans en sentit polític!!–, no han format mai part estimada del numen castellanòfil. Per tant, no som “dels seus”. Ara bé, sí que som “seus”. Subratllem la diferència dels possessius amb preposició i sense.  ¿Veritat que canvia l’enfocament del problema? ¿No és ben cert que les administracions centrals de qualsevol color han maldat per arrancar les arrels dels tres territoris? M’estalviaré enumerar les operacions destinades a tan malèfic desideràtum. Tinguem memòria que és l’única capacitat substancial que ens queda… a alguns.

De manera que el mite ancestral de l’adoració a la pela queda en simple anècdota i tòpic risible. És evident que el fons del problema no està a millorar el finançament que tantes vegades es reclama des dels països esmentats. Allò que es vol obtindre a través de les mans netes desarmades –ara va de bo–, és el respecte que no han tingut mai envers els nostres territoris. Sé que el constructe mental hispanocastellà és impermeable a les raons de consciència. Per això dubte que accepte interlocutors que, a priori, es neguen a prostrar-se davant l’ermini i de la porpra del poder. I per això, també, augure conseqüències funestes per als pobles que intenten traure’s de damunt el domini del centralisme emasculant.

En efecte, el Leviatan de Hobbes ja s’ha encarregat d’embolicar els instruments de tortura psicològica amb la lletra falsament innocent de les lleis. Que no esperen els catalans fascinats per la raó que l’èpica demanda irenista que han plantejat siga reconeguda. S’enfronten a un sistema de pensament que aplica maneres diplomàtiques amb els forts i colpeja els febles amb el garrot. Tan bon punt puguen, els socarraran com els pollastres a l’ast. Ara sabran els encaterinats del “Nordeste” d’Espanya com s’acarnissa la noble “hidalguia” amb els qui gosen posar de relleu veritats enterbolidores del relat castellà. La dalla llussiada ara i adés de l’article 155 de la CE s’aplicarà amb immediata diligència. De l’article 3 punt 3 del mateix cos legislatiu, ja en parlarem un altre dia: a hores d’ara resta inèdit en el frontispici trompe-l’œil constitucional. Per últim, faig una crida a  parar l’orella a les declaracions de formacions polítiques bessones. Sentiu els diputats i tot l’star system de Ciudadanos i sabreu de què parle, soferts lectors.

Vicent Moreno Mira