Compuncions exultants

Compuncions exultants

He vist plorant pels cantons de València la senyora Bonig, el senyor Santamaria i el senyor Moragues. Per què? La compunció no era gratuïta: la manifestació pacífica per la llengua que tant proclama estimar el seu partit, havia estat atacada violentament per un grup pancastellanista.   I les llàgrimes s’esvaren galtes avall dels defensors de la valenciania… ben entesa. És a dir, captiva i genuflexa davant l’idioma imperial. Ah, però la sorpresa esclata quan la realitat assalta –una vegada més– la meua ingenuïtat. Resulta que els gemecs no eren tals, sinó la conseqüència d’una satisfacció: l’eufòria provocada per una repressió sostinguda dins i fora de la democràcia. Ja fa temps que sabem qui són els enemics de la recuperació de la dignitat del poble del qual se n’aprofiten.

Vicent Moreno Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *