Moreno i companyia

Atenció al tren!

Com en altres iniciatives de signe industrial, comercial, cultural, artístic, social i polític, Catalunya ha obert camins intransitats a la península Ibèrica. I ha hagut de ser l’embranzida catalana la que posara sobre el tapet monocromàtic de la uniformitat espanyola una qüestió crucial: la nació. El màxim dirigent del PSOE reconeix que l’estat que aspira a governar no presenta, ni de bon tros, la uniformitat que tants i tants defensors dels estàndards grisos ens han volgut inocular als qui som administrativament espanyols.

És clar que el dirigent socialista no ha detectat la policromia fins que els fulgors del mapa li han activat l’alerta: la dramàtica (per a ell) possibilitat d’un escapament de la part més substanciosa d’Espanya li aconsella pronunciar en alta veu un reconeixement explícit i públic.

En efecte, crec que Espanya és una sinècdoque, una agregació de pobles diversos sota les corones d’Aragó i Castella primer, i dels Àustria i Borbons, després. Eixe és el vincle històric real. La unitat del pare Mariana, Modesto Lafuente i els continuadors historicistes del mite hispànic, no és altra cosa que un projecte que deixa en fora de joc la Corona d’Aragó. Tot i que l’Aragó estricte ja fa segles que s’adherí al projecte centralitzador. Toca una revisió a fons de les lleis fonamentals que faça de la necessitat virtut. Perquè el contrari duria a la fragmentació del mapa esmentat, si no de iure sí de facto.

Pedro Sánchez ha esmentat les tres nacions que tingueren estatut d’autonomia abans de la guerra civil. He de recordar que el País Valencià no accedí al seu estatut acordat i enllestit dies abans del Glorioso Alzamiento. Vull dir, que si Castella argüeix raons històriques basades en expansions producte de l’impuls predador, nosaltres els valencians no som menys nació que Castella malgrat el dèficit d’orgull. Per això, si continuem “ofrendando” de la mà fellona del Partit Popular, ens deixaran baix taula. Cosa que significa que el País Valencià serà una excrescència de Castella al servei d’una madrilenyitat àvida de negocis i usuària de les nostres platges. És això el que volem? Ho consentirem?

Ja sé que tenim un escull hòrrid en la figura de l’actual president del govern: Racoi. Racoi no és un espanyol integrista sense més, ni un nacionalista monopolitzador de consciències com d’altres que viuen intensament la sagrada unitat de la pàtria, segons diuen. Ell va més enllà i se situa en la rudesa fragorosa del dogma. I el dogma du al fanatisme i… Deixem-ho. En realitat tots som nacionalistes. N’hi ha que són agressius i n’hi ha que són defensius. Però els nacionalismes que fan por, els que sembren el terror, són els que es creuen superiors. Llegiu la història contemporània recent. Racoi, doncs, és un perill autèntic per a la convivència.

Els valencians hem d’estar atents als nous moviments tel·lúrics que preludien un canvi en el paradigma d’Espanya. Més val que no ens quedem en l’estació saludant el tren que se’n va.

Vicent Moreno i Mira