Moreno i companyia

Carta oberta a un periodista

Admirat senyor: comence per la presentació obligada. Sóc un dels abundants i anònims seguidors de vosté d’ençà que aparegué difonent les notícies derivades de l’atemptat a Carrero Blanco.

Tot i que poques vegades he pogut discrepar de vosté en el passat, li confesse la fascinació que em suscita el seu tarannà equitatiu i l’esperit de justícia     que traspua. Sí, tant la paraula com el gest ofereixen una alta dosi de credibilitat en l’exposició de les  anàlisis. Els seus diagnòstics solen ser brillants, excel·lents i profundament pedagògics. Per això són apropiats per a qualsevol segment social, ja siguen adreçats a un fòrum acadèmic o al “hombre medio” del qual parla Ortega.

La raó que impulsa aquesta carta, l’origina un vídeo en què dibuixa una situació de candent actualitat: Catalunya. No crec que els catalans se’n puguen anar, però el simple fet d’intentar-ho mereix el respecte dels qui pensem en clau democràtica. (Si jo visquera a les Cases d’Alcanar, votaria que sí). Però, lamentablement no és el cas i he de  tornar al nervi central que impregna la magistral arenga de Gabilondo: la pregunta. La pregunta és en si mateixa un sistema didàctic d’enormes efectes dialèctics. Per això l’agut periodista inquireix:  per què aquells a qui no agrada que els catalans se’n vagen són incapaços de doblegar l’ànsia nociva de submissió –subratlle el concepte– i, abandonada la supremacista,  ofereixen llibertats i reconeixements que desactivarien el conflicte? ¿El camp judicial és suficient per a aturar l’èxode mental d’una part rellevant de la societat catalana? Llàstima que la interrogació incorpora la resposta. El seu paisà Unamuno donava la solució fa un segle, quan qualificava els castellans d’actuar amb la testosterona en lloc de fer-ho amb la raó.

Finalment,  perspicaç i intel·ligent Iñaki Gabilondo, vull agrair-li que siga l’única veu clarivident que proposa solucions i sentit comú a un problema creat pels qui simulen estimar una possessió. Posició inèdita la seua, en la Galàxia de Gutenberg centralitzadora i enormement bel·ligerant. Sembla ser que l’austeritat fosca de les Mesetes impedeix l’obertura imprescindible de ments generadores d’empatia. Genètica? No ho crec. Més aïnes, ansietat patològica de sotmetre el díscol.

Vicent Moreno Mira