Moreno i companyia

El resto…?

El flamant secretari general del PSOE assumí la inevitable realitat històrica reconeixent que l’estat espanyol està format per diverses nacions. La contundència d’una tal declaració pel líder d’un partit amb seu a Madrid va somoure els fonaments ideològics d’un ampli sector de la formació. Tan intenses, incòmodes i pertinaces foren les veus internes, que el cap va haver de recular, però no del tot. Matisà el diagnòstic afirmant que es referia a la condició cultural de les nacions esmentades.

I no obstant la rebaixa semàntica formulada, una capa majoritària d’espanyols es resisteix a l’evidència. (Les idees granítiques són com les paparres: paràsites) Per això parlen del País Basc, de Catalunya i… del resto.

En la meua inveterada ingenuïtat percebia “el resto” com el jugador o jugadors que intenten jugar la pilota llançada des del servici. Ara bé, en el cas que ens ocupa, sembla ser que “el resto” al·ludit m’interpel·la com a subjecte polític. Aquest raonament m’indueix a plantejar preguntes inquietants:  ¿en el context polític espanyol, els valencians  formem un “resto” indefinit i gregari sense autoestima pròpia? És clar que la majoria, “captiva i desarmada” anímicament, a més de seduïda per l’oripell gestual del poder, abraça doctrines que li neguen l’existència. Així i tot, tenen tot el dret a la valenciania liofilitzada en tant que castellanistes conversos: inflació de castellanòfils amb els quals els romanents díscols compartim el territori.  Clar que, en aquest sentit, el reducte refractari a les adulacions del qual forme part, ¿ens hem de conformar a la condició amorfa que significa el “resto”?  Si els valencians acceptem ser el “resto”, no estem consagrant els efectes d’una amnèsia col·lectiva programada? I una última interrogació: ¿La clau del dépaysement (aprofitar-se, una persona, del país on viu al mateix temps que el menysprea), pot ser que estiga en el sistema educatiu que intenten boicotejar?  

València, 21 de juny del 2017, dia de Sant Lluís

Vicent Moreno Mira