República i teatre (82) No sé si ho he dit mai.

 

 

dijous 18 de juliol de 2019

 

Crec haver dit en alguna ocasió que España és un país miserable.

No n’estic segur però em sembla que sí. De fet ho crec així des de l’any 79 o 80 del segle passat en conseqüència, sí, ho hauré dit vàries vegades.

Això d’escriure un article o dos per setmana té el risc de repetir-te miserablement, sobretot si escrius sobre l’actualitat política.

També s’ha de dir que l’actualitat es repeteix miserablement.

Canvien les mides dels pantalonets, els pentinats, les fotos dels pamflets dels testimonis de Jehovà,  les ungles de les  cantants de moda, la forma de les sabates d’estiu i les samarretes del Barça però l’essència de l’ànima espanyola, de l’imperio espanyol, això no canvia fàcilment. No pot canviar perquè és una unidad de destino en lo universal.

Ara un progre de Madrid parlava d’una Catalunya dins d’un projecte patri superior que és Espanya. Toca’t el còccix.

Una senyora que anava de progre ha dit que la pujada de l’ultra dreta ha estat culpa nostra. I aquesta és la progre. Sobre mi la cendra.

L’altre progre que fa de president en funcions, no vol pactar amb els de Podemos perquè els de l’IBEX li ho han prohibit expressament i ell va fent el despistat i culpant els altres.

La caverna aplaudeix la idea. No han abandonat la dèria d’un pacte amb la dreta. Ara faran veure que és la millor solució per a tots plegats.

Ves que es pengin d’un arbre o altre.

Avui no, però la setmana que ve caldrà dir alguna cosa sobre l’Imam de Ripoll i els seus amics del Gobierno.

N’eren molts.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.