FALQUES

RAFA XAMBÓ

5 d'octubre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

EL NOU D’OCTUBRE I EL COL·LAPSE VALENCIÀ

Durant els darrers cinquanta anys, el valencianisme ha fet les aportacions imprescindibles per poder fer del País Valencià un territori i una societat reconciliats amb la pròpia cultura i llengua, centrat en si mateix, obert al món, amb la mínima autoestima necessària per no viure acovardit davant els amos, tot donant valor als propis artistes, intel·lectuals i professionals, a una societat civil no subordinada i amb una opinió pública crítica i autònoma de les tendències centrals espanyoles.
Res d’això ha acabat produint-se i alhora tampoc no ha desaparegut el País Valencià .
Això és, en part, el que explica el llibre de Francesc Viadel: Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012).

Podríem plantejar-nos què seria el País Valencià sense l’aportació del moviment social i cultural que anomenem valencianisme. Un moviment que, sobre bases modernes, es va reconfigurar a partir dels anys 60 amb l’aparició seminal del llibre de Joan Fuster: Nosaltres, els valencians. Potser ni la recuperació de l’autonomia hagués tingut els trets actuals, potser tindríem un Estatut de tercera -el d’ara és de segona-, el valencià seria optatiu a les escoles, hi hauria nul·la activitat cultural en català o seria un mer apèndix mínim de Catalunya, i les Corts valencianes serien semblants al parlament de Castella-La Manxa quant a la seua composició, per posar-ne alguns exemples clarificadors del que vull dir.
Així doncs, diríem que no ha passat això i no ha deixat de passar. L’etern ni carn ni peix que alguns han volgut decantar sobretot al bàndol castellà-espanyol i desinfectar de qualsevol tret català. La “batalla de València”, més aviat, la gran pallissa de València, va tenir els seus efectes demolidors de les pretensions polítiques del valencianisme. Tanmateix, no pogueren ofegar la cultura. I el valencianisme va impregnar els sectors crítics, dinàmics i renovadors de la societat valenciana fins el punt de fer-se indistingible d’aquells impulsos.
Arribada l’hora de fer balanç d’aquests cinquanta anys, el valencianisme i la seua aportació hi apareixen com el fenomen, la tendència, el moviment social, més rellevant del País Valencià modern. I ho ha impregnat tot.
Hem sofert un bon paquet de textos flàcids i revisionistes de Fuster que hi insistien, de manera masoquista o sàdica, segons com es mire, en els grans errors de Fuster. La vocació caníbal d’alguns indígenes, barrejada amb la tendència a l’exhibicionisme tronat i faller, ha fet que alguns pseudosociòlegs s’hagen presentat com la liquidació definitiva del fusterianisme. Clar, després, han trobat un càrrec ben remunerat a la vora del PP.
L’epistemologia és ensenya que no és prou en analitzar allò que diuen els textos. Com diria Bourdieu, per les conseqüències dels seus textos els coneixereu. I ací és on pren tot el seu sentit la mirada de Francesc Viadel, un escriptor i periodista, amb la formació sociològica necessària per a bastir un text que avalua aquests darrers cinquanta anys, en revisa tot la bibliografia a l’abast i, resseguint la història dels fets, dels dits i dels escrits, alça un excel·lent document de la fenomenal contribució del valencianisme a què encara ens puguen reconèixer com a poble i no hàgem estat totalment assimilats.
Sense cap mena de dubte, el llibre de Viadel és la referència imprescindible per a entendre la història cultural de País Valencià actual. Hi afegeix, a més, un annex de noms propis on presenta una bona quantitat de valencianistes no tan coneguts però imprescindibles, i també una guia musical i literària on inclou allò que considera més rellevant de l’aportació musical en valencià, l’assaig, la narrativa, la poesia i el teatre. Tot ben sospesat i sense cap cofoïsme, dels anys 60 ençà, hem aconseguit no desaparèixer, no ser esborrats, i ho hem fet amb una certa dignitat.
Aquest 9 d’Octubre, aquesta diada nacional dels valencians, encara dominats per l’espanyolisme ranci del Partit Popular, enmig del col·lapse econòmic i moral a què ens ha dut l’avarícia i la corrupció, potser comença, si voleu encara tèbiament, la descomposició de la falla construïda per la dreta valenciana. Un nou cicle polític està covant-se. El valencianisme, sense dubte, hi jugarà un paper central.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!