Posem que seguint l’historiador Arnold Toynbee endevinem que ens trobem en temps de canvis de formes de vida oberts a una nova civilització…

Posem que com a éssers vius necessitem aixopluc, aliment i cobrir-nos.
Posem que com a éssers humans estem fets per a la cerca de la veritat, la creació i contemplació de la bellesa i l’aprendre a estimar.
Posem que ens interessi tant o més ser nosaltres mateixos, que tenir o funcionar.
Posem que tenim alé de vida, ànima, creadora de vincles en autoestima i amb els altres, i que un no és sino es també amb els altres.

Llavors indignats o no cerquem una vida digna del que som.
Això amb la mirada posada només en l’immediat, serà difícil.
Estarem barallant-nos o discutint o canviant coses, per importants que siguin, dins un tren que no va ja enlloc o ha entrat en via morta.

Tal vegada cal baixar d’aquest tren i cercar tots plegats una nova via.
Algú, més d’un, han tret el cap per la finestra i ens avisen i ens ho diuen. Fa decenis… o més.

Què significa en realitat prendre consciència?
A quines presons ens hem acostumat?