Theresa May. Els tories i la immigració

theresab[1]

Ahir Theresa May a la convenció dels Tories a Manchester va fer una declaració anti-inmigració com no es recorda.

Va dir entre altres coses que l’escala del flux actual d’ immigrants és perjudicial per a la Gran Bretanya i que l’efecte dels immigrants en l’economia britànica i en el pressupost del govern és neutre.

Ràpidament tots els noticiaris es van afanyar a desmentir part de les afirmacions de Theresa com a poc rigoroses i com un engany que contradiu informes oficials del Govern de sa Majestat.

Preguntat el Primer Ministre, en una entrevista a itv, sobre si recolzava el discurs de Theresa, la resposta va ser que si que el recolzava, però exercint un cinisme inusitat per a escapolir-se de les evidencies incomodes. En definitiva, sap que aquest discurs ara ven.

La immigració i principalment la provinent de Bulgària i Romania serà el tot o res pel futur referèndum de permanència a la UE. El tema del sud d’Europa és més complicat ja que és el lloc de vacances i de jubilació de mitja Anglaterra i es tracta d’immigrants amb més qualificacions.

La Gran Bretanya voldrà la clau de la bilateralitat en aquest tema i sinó dibuixarà un escenari de trencament.

La Europa en crisi no hi cap tota a la petita illa de la Gran Bretanya i en això, Theresa May fa un diagnòstic que signarien molts d’anglesos; els escocesos no tant.

La altre noticia tory és que Osborne, el gran estratega dels tories, ha promès tirar endavant la devolution del nord, és a dir, dotar de més competències el gran Manchester.

Diuen que es només l’inici de la devolution a altres grans zones metropolitanes que seguiran.

Manchester es controlada pels laboristes que temen un regal enverinat amb dotacions minvants, però així i tot, estan ben disposats a jugar-hi fort.

Abertiscastor

junta abertis

Coneixem per Castor la tipologia de concessions administratives que garanteixen tot el guany a l’empresa adjudicatària i no li suposen cap risc. Tots els riscos són per al contribuent que acaba pagant.

Aquests dies que es parla de suflé heus ací un motiu més per seguir lluitant. L’he anomenat Abertiscastor, en aquest cas es tracta d’una concessió administrativa novament del ministeri de foment, de quan manava la Magdalena Álvarez, per ampliar un  tercer carril en algun trams de l’Ap7 entre Tarragona i la Jonquera.

L’obra va costar 500 milions d’euros i de moment abertis ja en reclama 1670. La reivindicació d’abertis quan acabi la concessió al 2021, al ritme actual, podria més que doblar-se.

La concessió administrativa per a la construcció del carril addicional es basava en que l’autopista estava saturada: o sigui que s’havia superat el transit pel qual es va dissenyar inicialment l’autopista donant enormes beneficis a Abertis.

La fórmula emprada en la nova concessió garanteix un augment de transit que en cas de no complir-se serà compensada per l’administració sense posar  cap límit superior a aquesta compensació.

Per a Abertiscastor és  RODÓ, tant s’hi valen els cicles econòmics, els catalanets pagaran amb escreix  i de 2021 final de concessió res de res.

Posem que acaba costant 4000 milions d’euros per uns 200 km de tercer carril; només per posar un ordre de magnitud conegueu que la infraestructura del TAV de Madrid a Barcelona de més de 600 km ha costat  8000 milions d’euros.  O sigui que podem estar una altre vegada com al principi de la concessió de l’autopista tenint pendent de pagar l’import sencer de l’autopista.

Hem de dir a disgust que en el seu moment la Generalitat no va denunciar suficientment la situació. Espero que finalment els tribunals posin al seu lloc a la senyora Álvarez per haver signat aquesta concessió en contra dels interessos públics i als senyors d’Abertis que es creuen molts llestos i estan molt ben assessorats pel bufet  d’advocats Cuatrecasas.

També hem de dir : Vergonya senyor Alemany,  vergonya senyor Fainé, a vostès els ha posat al seu lloc una fundació  amb una ànima molt especial i això que fan és connivència entre poders en contra dels interessos del poble.  Fem-los fora!, el de la sabatilla te raó.

 

Partal a Londres Waterloo

london waterloo

Ahir sopar amb Vicent Partal a Londres Waterloo.

Grup heterogeni i acollidor, els canelons fluixets i la xerrada interessant.

Vicent feu la introducció sobre la situació actual del procés i sobre el gran impacte de l’acte de desobediència massiu del passat diumenge. Això ja no té marxa enrere.

Els detalls sobre el comportament dels actors principals en el procés en les setmanes anteriors a la consulta em semblaren particularment interessants, amb els senyors de la CUP literalment agafats a la taula mentre els altres s’alçaven tots ofesos i tot semblava que se n’anava a can norris. Però finalment, i potser com un miracle, tot va sortir endavant.

Un empresari de la City expressa la seva inquietud pel període d’interinatge, sobre com pagar els imposts i sobre el manteniment dels ingressos de la Generalitat. Es pregunta si els catalans tenim “pebrots” per aguantar el que vindrà.

Els “pebrots” foren el tema central durant una estoneta. Vicent manté que la impotència de l’Estat i la mobilització catalana ha quedat preclara aquesta darrera setmana. Qualsevol pas en fals accelerarà encara més les coses.

Una noia parla de l’excel·lència que cercava la mancomunitat com exemple a seguir. Per Vicent, es fonamental trobar models que no estiguin contaminats per les formes de fer actuals i això exigeix trobar els actors adients. Mostra entusiasme per l’esborrany de Constitució d’en Santiago Vidal.

No puc deixar de pensar que, al Regne Unit no hi ha Constitució ni acadèmia de la llengua, i ho poden substituir per uns usos, una tradició i unes institucions amb unes arrels molts profundes que s’han forjat amb la continuïtat històrica que s’impregna en la cultura.

Respecte a la mancomunitat crec que s’obliden d’una lliçó fonamental de Prat de la Riba, que fou crear un nou imaginari i una manera diferent de fer a partir de les eines preexistents de les diputacions i els ajuntaments.

Per a mi, no hi ha cap motiu per no començar ja a fer les coses d’una altre manera i exercitar nous mecanismes per forjar uns fonaments sòlids pel canvi i per suportar les envestides que s’esdevindran. Amb això ens hi hauríem de posar ja!.

Els canvis sempre generen resistències però el sistema està corcat i és insostenible en la competició global.

 

Un País que no és normal

He seguit amb atenció les aportacions dels blocs i l’editorial sobre l’afer Pujol i queda poc per afegir al que s’ha dit.

Jordi Pujol ha estat una persona fonamental en la recuperació del país. La seva empenta només s’entén des de l’obsessió per a la recuperació de Catalunya i només la puc entendre sincera. Com a petita mostra la seva activitat després de retirar-se de la política a la fundació Jordi Pujol. La seva contribució i full de serveis al país és innegable, però tampoc es poc negar que aquesta darrera confessió ha fet mal, com diu en Vicent.

En Francesc Marc Alvaro dona pistes sobre les relacions familiars i sobre la complicada gestió de l’afer familiarment.

Ara bé, també hem de llegir els fets en el seu context i en un país que no era normal a l’any 1980 i que no ho és tampoc ara. Ara toca deixar pas a les següents generacions en construir un país millor a on aquestes coses no passin o si passen, els mecanismes de substitució siguin molt més eficients.

Segurament en un país normal en Jordi Pujol hauria estat metge i prou.

I dues preguntes finals dintre d’un país que no és normal:

Quins referents de persones de prestigi tenim al país?

Pensem que només amb eines dintre d’un marc jurídic estrictament espanyol, que no ofereix cap tipus de seguretat, ens en sortirem?

Avui en dia, si en Jordi Pujol fos 40 anys més jove i es plantegés fer una banca catalana per ajudar a la industria catalana, jo li recomanaria que cerqués un soci local i la domiciliés a Dublín sota la regulació irlandesa i europea, sense cap mena de dubte.

El segrest definitiu de la caixa (III) avui a l’assemblea

Avui dia 22 de maig al vespre se celebra l’assemblea de la caixa.Es confirma a la proposta d’estatuts de la nova fundació bancària que només es deixarà un únic patró, del total de quinze, perquè sigui elegit fora del patronat. La pèrdua de control de l’entitat és total, per part de les entitats socials, governs locals, etc.

Les dues primeres entitats fundadores en elegir, amb caràcter rotatori, aquest únic candidat a patró extern, seran la Societat Barcelonesa d’amics del País (dirigida per Miquel Roca i amb Fainé com a soci destacat) i l’Institut agrícola Sant Isidre. Entitats aquestes dues amb molt poca vitalitat democràtica i nul·la renovació.

El senyor Fainé es fa amb el control absolut de la nova fundació bancària i elimina la “fundació la caixa” preexistent. Totes les decisions quedaran en mans del patronat composat entre d’altres per Fainé, Alierta, Slim, Javier de Godó, Solana…
i sense data de caducitat.

Hi haurà també dos membres d’entitats socials, que seran elegits pel propi patronat. Per tant a la pràctica, amb el temps, n’hi haurà prou amb set membres del patronat per poder decidir el futur de l’entitat, l’obra social i la renovació del propi patronat.

La darrera esperança d’aturar aquesta iniciativa del senyor Fainé és l’assemblea d’avui 22 de maig al vespre. Però no vindrà cap proposta millorada  d’estatuts sense el seu relleu previ al capdavant de la caixa.

Jo ja començo a pensar en on posaré el doblers a partir de demà. El problema és que no hi haurà gaires alternatives, estic pensant en la banca ètica, però encara no en conec cap del país.

Equilibri de forces. La força que tenim

El darrer Editorial del Vicent es titula “la força que tenim” i es refereix al canvi a les ments de les persones, al canvi d’univers mental. Certament aquesta és una força eixordadora i la més fonamental, perquè ho transforma tot. Però ara em vull referir a una altre força o més ben dit a l’equilibri de forces.

El Ministre Montoro diu que Catalunya traurà de la crisis a l’Estat. Podríem pensar que està fent la pilota als catalans però, tanmateix sembla poc probable. Catalunya té el model productiu més diferenciat de la peninsula iberica malgrat la pèrdua del pes industrial de les darreres dècades. Per tant, podem pensar que el nostre treball alimenta l’esperança de Montoro?

Això té relació amb el discurs de la Teresa Forcades, quan diu que l’Estat només s’avindrà a pactar una solució al conflicte actual quan els catalans deixem de treballar durant unes setmanes.

Crec que Espanya no sortirà de la crisi sinó canvia molt, malgrat Catalunya. Aquesta crisis és sistèmica, de competició global, de manca de recursos i a on la corrupció i la partitocràcia tancada no tenen futur, tampoc a Catalunya.

La Teresa parla indirectament d’equilibris de forces i de moviments, segur que ha inclòs el canvi mental dels catalans en el seu càlcul, però també hem de pensar en les eines i les institucions catalanes i la capacitat de resposta que tenim. L’alliberament mental sempre ha de dur a noves maneres de pensar i de fer, però també a noves formes d’acció col·lectiva i individual.

Exercitem ara ja fer les coses de manera diferent. Quin repte més bonic!

 

Raimoners i Raimon

Quan canta Raimon a Ausiàs March, molts sentim les arrels més profundes i ens emociona i commou. D’ací un anys no trobaria estrany que hi hagi “raimoners”, intèrprets de la seva obra, que facin trobades esporàdiques de cançoners, com coneixem avui les havaneres, però en versió Raimon.

 
 

Eleccions europees a Anglaterra

A Anglaterra hi ha la sensació al carrer de que hi ha una invasió massiva d’europeus que ja no és assumible per més temps. L’illa és petita, diuen els anglesos, i el populisme de l’UKIP pot fer una bona sotragada a les properes eleccions europees.

Els anglesos constaten que ningú no els ha envaït des del 1066 i que els hi ha anat prou bé en solitari, amb les seves regles i costums, sense constitucions ni reials acadèmies de la llengua. Aquest és el discurs que sents fora de Londres.

A la ciutat de Londres, que és el banc del món a on juguen a la ruleta amb la riquesa de les nacions, tothom és foraster i el diner hi és sempre benvingut.


Europa s’haura de repensar de dalt a baix.

EL SEGREST DEFINITIU DE LA CAIXA (II)

La propera assemblea de la Caixa prendrà la decisió determinant de com es transforma en fundació bancaria. Aquest és un pas, que si no es fa amb cura, pot acabar dintre de pocs anys amb la desfiguració total de l’entitat respecte dels seus orígens.

Ens podem imaginar el senyor Slim o el senyor Alierta de presidents de la Caixa d’aquí pocs anys? Quina seria l’ànima d’aquesta Caixa?

 

Però també hi ha oportunitats úniques, com la de fer una fundació no bancària amb el patrimoni no bancari de l’actual Caixa. Amb aquest patrimoni, acumulat al llarg de cent anys, n’hi hauria prou per poder fer front als 500 milions anuals d’obra social i per canviar el signe de les inversions a d’altres menys especulatives i més localitzades al país. Això s’inspiraria amb el model de la fundació de “la Pedrera” completament separada de l’activitat bancària (de l’antiga Catalunya Caixa), però amb una escala totalment diferent i sense precedents a Europa.

Aquesta entitat no es veuria sotmesa a les restriccions de les fundacions bancàries que ha imposat el govern de l’Estat, però en canvi, els directius actuals de la Caixa sotmetran a l’assemblea general l’opció de concentració de tot el poder bancari i d’obra social sota la mateixa i única presidència d’Isidre Fainé.

Les entitats fundadores, algunes d’elles amb teranyines centenàries, han estat el vehicle que han trobat determinades elits barcelonines per colonitzar la Caixa.

L’entitat fundadora amb més membres il·lustres a la Caixa és la societat barcelonesa d’amics del país, presidida per en Miquel Roca, i que té com a vicepresident en Javier de Godó, finalment Isidre Fainé hi presideix el cercle financer. Fa pocs anys en Miquel Roca va fusionar l’entitat amb la de l’entranyable divulgador Joan Majó per poder augmentar el contingut científic a l’activitat de la societat.

Però malgrat totes les imperfeccions, a l’assemblea general actual hi trobem moltes institucions representades, per citar-ne algunes: l’ Ateneu Barcelonès, la Cambra de Comerç , Foment, el Centre Excursionista de Catalunya, el Cercle de Belles Arts de Lleida, el Cercle d’Economia, l’Institut d’Estudis Baleàric, l’Observatori de l’Ebre, Òmnium Cultural, l’Orfeó Català, la UB, la UPC, l’alcalde de Barcelona, el batlle de Palma de Mallorca, sindicats, treballadors i un llarg etc.

Per tant, tot sembla indicar que la representativitat que hi ha fins ara a l’assemblea és molt més plural que la que es proposa.

La nova norma legal per a les fundacions bancàries restringeix la designació per part d’entitats de dret públic a només 3 dels 15 patrons de la fundació. Moltes de les entitats citades anteriorment no són entitats de dret públic, malgrat això, la proposta que es sotmetrà a l’assemblea és restringir els llocs de designació per part d’entitats a només 3 patrons: un per una entitat fundadora amb caràcter rotatori, un per Càritas Barcelona, i un darrer per Cruz Roja Española. Fins i tot l’alcalde de Barcelona en quedarà fora del patronat.

La primera entitat fundadora que amb caràcter rotatori escollirà patró serà curiosament la societat barcelonesa d’amics del país i formarà part del primer patronat que podrà canviar els estatuts de l’entitat sense haver de passar per la desapareguda assemblea general.

Espero que la darrera assemblea no sigui plàcida, com tot sembla indicar.

Prat de la Riba. “Intelligentsia” en xarxa.

Un dels grans mèrits de l’Enric Prat de la Riba va ser transformar l’ús d’unes Diputacions provincials preexistents en una eina de treball pel país. Què el podia aturar? doncs res!. El simple acord de les Diputacions feia que es treballés conjuntament i amb una empenta i resultats d’un abast molt sorprenents. Sempre aspiraven a l’excel·lència.

 

Actualment, aquesta ensenyança hi és molt present i una “intelligentsia” i un funcionament en xarxa que aporti el millor de cada experiència, és més necessària que mai. Tenim molts reptes per endavant i cal exigir l’excel·lència per poder sobreviure en un món complex i dintre d’un Estat, en aquest moment, ineficient.