Arxiu mensual: febrer de 2016

Sobre els sous dels regidors a l’Ajuntament de Manresa

El dissabte 20 de febrer de 2016 vaig penjar a Twitter un article que el director del Regió7 havia publicat en l’edició del 19 de febrer, en la seva columna a la contraportada “Ras i cru”. El podeu llegir aqui: http://www.regio7.cat/blogs/ras-i-cru/guaita-quins-sous.html

sous

Dies enrere el grup municipal de la CUP a Manresa va iniciar una campanya penjant cartells per la ciutat on denunciava (i amb raó*) els elevats sous del nou equip de Govern de Manresa. Però, curiosament, a la cartelleria s’oblidaven d’incloure els sous dels regidors a l’oposició, que poden arribar a cobrar 15.000€ l’any per assistir a 11 plens i 22 reunions, que és el que denuncia en Marc Marcè.

Com que els economistes sempre fem moltes suposicions -no sempre encertades, és clar- vaig fer un senzill càlcul sobre el preu per hora que cobren tant els regidors de Govern com els de l’oposició. Mireia Estefanell, que percep 3899,32€ bruts al mes amb 14 pagues, suposo que dedica 40 hores a la setmana (160 al mes) a desenvolupar les seves tasques. Surten uns 24€ bruts per hora dedicada, sense tenir en compte vacances, pagues dobles, dies personals i retencions d’IRPF, SS i FP.

sous_

El càlcul del preu per hora d’un regidor de l’oposició és més complicat, però suposant que els Plens de l’Ajuntament duren una mitjana d’entre 3 i 6h i les reunions entre dues i 3h, a l’any dediquen efectivament entre 80 i 130 hores a la seva tasca. Dividint els 15.000€ bruts anuals poden arribar a cobrar entre 100 i 150€bruts l’hora. Al cap de llista del PSC li va semblar un càlcul injust:

sous1

Però els números són els que són i la tasca d’un regidor d’oposició està molt ben remunerada per les hores efectivament dedicades, però també és cert que és una feina sacrificada perquè en aquest simple càlcul no incloc les hores dedicades amb les reunions de partit, amb ciutadans anònims, comerciants, veïns i associacions, assistència a actes, elaboració de mocions, etc. Que com podreu entendre, és un còmput que només pot fer cada regidor de l’oposició perquè només ells saben les hores extra municipals dedicades a tasques municipals.

*Els sous de l’equip de Govern de Manresa són els següents.

– Valentí Junyent: 2.344,81 euros
– Mireia Estefanell: 3.899,32 euros
– Antoni Llobet: 3.899,32 euros
– Marc Aloy: 3.509,39 euros
– Josep Maria Sala: 0 euros (les indemnitzacions que cobren els regidors de l’oposició)
– Àngels Santolària: 3.314,42 euros
– Jordi Serracanta: 3.704,35 euros
– Jaume Torras: 2.729,52 euros
– Joan Calmet: 3.704,35 euros
– Mercè Rosich: 3.110,60 euros
– Olga Sánchez: 2.937,79 euros
– Anna Crespo: 2.764,98 euros
– Àuria Caus: 2.419,35 euros
– Cristina Cruz: 1.728,11 euros

Font: Nació Manresa

Article a Nació Manresa: “El dia de la Marmota”

«L’única desconnexió que ha fet el Parlament i l’actual Govern autonòmic és amb la realitat»

Als Estats Units celebren cada dos de febrer el dia de la Marmota, que històricament era un tècnica que usaven pagesos i ramaders per pronosticar el final de l’hivern basant-se en el comportament de l’animal quan surt d’hivernar. És una tasca que es va repetint cada any, sempre comença però mai acaba.

A Catalunya no tenim institucionalitzat cap dia semblant, però el procés podria ser el seu homònim a casa nostra. Un procés que té més loops que el Dragon Khan, un procés que sabem on comença però que mai conclou. De fet, cada X temps ens informen que el procés tot just comença, recordeu els cartells de l’ANC i el seu “27S: on tot comença”? Com si en els darrers anys no hagués passat res. Cada any la marmota promet el món i la bolla als catalans i aquests se la creuen. La marmota catalana no és cap animal sagrat com sí que ho eren els porcs a l’antic Egipte o la vaca a la Índia, sinó que té diferents rostres que emmascaren una mateixa personificació: l’encantador de serps que enganya el poble i al mateix temps administra una alta dosi de somnífers perquè aquest no s’esvaloti gaire.

La classe política processista té el galliner controlat i té la certesa que, si no compleixen les seves promeses, ningú aixecarà la veu. Porten molts anys fent el mateix. Ara bé, Catalunya, en els propers mesos, decidirà si romandre en el mateix punt de partida o avançar decididament cap a la independència. Ho podrem intuir abans del compliment de l’enèsim termini que el processisme ha posat a l’endarreriment de la independència.

Al primer paràgraf de la pàgina 32 del programa electoral de Junts pel Sí s’especifica que el procés conclourà un cop passats 18 mesos de les eleccions del 27S amb la declaració d’independència. Ens asseguren que al març del 2017 Catalunya ja serà un nou Estat independent. Tenint en compte els tres mesos que Junts pel Sí i la CUP han malgastat per negociar el nou govern autonòmic, podem iniciar el compte enrere a partir del 10 de gener de 2016. El resultat, essent generosos: juliol de 2017.

Malauradament el processisme institucionalitzat ha decidit no aprofitar el buit de poder que des del passat 20 de desembre hi ha a Espanya, un Estat amb un govern provisional dèbil encapçalat per un partit investigat per corrupció. Ara seria un moment ideal perquè la majoria absolutíssima de Junts pel Sí i la CUP declarés la independència (ara i no pas d’aquí 18 mesos, quan molt possiblement Espanya ja s’haurà reforçat) i abandonés el seu full de ruta que, si no és més enrevessat, és perquè no han pogut.

Continuant amb el programa de JxSí, s’afirma durant els famosos 18 mesos es construiran totes les estructures d’Estat necessàries per afrontar la declaració d’independència. Acte seguit es convocaran les primeres eleccions constituents, que elegiran el primer Parlament de la República Catalana independent. Les noves Corts Constituents hauran de referendar la constitució catalana i un cop aquesta s’hagi aprovat, procediran a proclamar la independència.

És a dir, tornen a proposar el mateix que van dir al 2012. Un caramel enverinat que els catalans han decidit desembolicar i empassar-se sense ni tant sols qüestionar-se com pot ser possible iniciar un procés constituent i crear unes Estructures d’Estat sense haver declarat abans el teu propi Estat, amb el seu conseqüent marc jurídic propi.

Hi ha una petita diferència que fins ara no havien explotat. Marta Rovira afirmà el dimarts 26 de gener de 2016 que la independència es declararà 18 mesos després del 27S. El mateix dia, poques hores després la portaveu del Govern Neus Munté matisa les paraules de Rovira i passa de dir “Declaració d’Independència” en 18 mesos a “Declaració d’Intencions”. Dos dies després que Munté hagués corregit públicament Marta Rovira, comença una tàctica molt típica entre dels processistes: marejar la perdiu. Els de sempre fan com sempre, juguen amb el llenguatge i s’inventen nous significats. “Una cosa és la declaració d’independència i l’altra la proclamació del nou estat, que no es farà en 18 mesos” afirmà Rovira. Evidentment, a nivell jurídic la diferència entre “proclamar” i “declarar” és nul·la. Són sinònims a tot el món. Menys a Catalunya!

Al 9 de novembre de 2015 el Parlament de Catalunya aprovà una resolució molt èpica i emotiva que donava pas a l’inici del camí de la Desconnexió. En el seu punt sisè, la Resolució 1/XI, afirma: “El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències“.

És a dir, la resolució confirma que Catalunya no se subjugarà a allò que digui el TC. Tres mesos després, el nou Govern de Junts amb el suport de la CUP ja ha presentat dos recursos al TC. El primer contra el Decret de l’Estat de l’autoconsum d’energia elèctrica i el segon per declarar nul·la la sentència del jutjat d’Osca sobre el conflicte dels béns de Sixena. Tot això sense tenir en compte tots els recursos que anteriorment es van presentar al TC i que encara no s’han retirat. És clar, havíem dit que desconnectaríem.

L’única desconnexió que ha fet el Parlament i l’actual Govern autonòmic és amb la realitat. Desconnecten sobre què és, com actua i com es defensa un Estat, quines són les seves estructures de poder i quin és el seu poder coercitiu envers llurs ciutadans. Poder, una paraula que l’independentisme de calçotada representat per sempre s’ha rebutjat. Sense poder no tindrem Estat, però tindrem procés per anys i panys.

El pitjor de tot no serà veure que un cop passats aquests 18 mesos el Govern de JxSí i la CUP no haurà complert els seus compromisos, sinó que hi haurà independentistes que defensaran dilatar encara més el procés, emulant el dia de la Marmota americà.

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/12574/dia/marmota

La victòria del 27S

Des del 27S m’he trobat un munt d’independentistes afirmant que el 27S no s’havia guanyat perquè només haviem obtingut el 48% dels vots. Fins i tot el dimitit Antonio Baños, afirmà el dia després de les eleccions que de DUI res de res perquè no erem majoria. Molt bé! A Madrid, cada vegada que veuen un independentista afirmar aquesta bestiesa destapen una ampolla de Freixenet.

L’error rau en el fet de llegir el 27S com unes simples eleccions autonòmiques i no com “el referèndum que no ens van deixar fer”, paraules textuals del també dimitit Mas.

27s en vots

 

El 27S es va guanyar amb un 55% dels vots i qui ho negui només pretén buscar l’excusa per no guanyar i per tant, impedir la independència. Reflexioneu-hi.