La Resistència

Blog d'Oriol Ges

Baixa de l’ANC

Us adjunto la carta en la que faig efectiva la meva baixa de l’ANC. Ha sigut un plaer treballar amb vosaltres però el rumb que ha pres l’entitat és incompatible amb l’assoliment de la independència real de la nostra pàtria.
A reveure

“En el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques o jurídiques, bloquegi l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica”. Això s’afirma al full de ruta de JxSí, avalat per la CUP, amb la investidura del President Puigdemont. Res més lluny de la realitat. La pregunta del milió és, què consideren ells com a “bloqueig”. El ministre Montoro amenaça Catalunya amb nous ajustaments pressupostaris, acusa Catalunya de ser la culpable del dèficit espanyol, el TC impugna el decret de pobresa energètica, la immersió lingüística en algunes escoles ja no es practica i fins i tot el 21 de novembre de 2015 el Govern espanyol va intervenir les finances de la Generalitat a efectes de controlar-ne tota la despesa.

I mentrestant, en lloc de complir el programa electoral i fer efectiva la independència, Puigdemont es posa al capdavant d’un front comú autonòmic contra les exigències de Montoro pel dèficit. I com si res, aquí ningú no protesta, ningú no alça la veu. De mica en mica, Catalunya va abandonant l’independentisme per tornar al modus operandi del peix al cove convergent, però aquest cop amb l’estreta complicitat d’ERC i la CUP, i evidentment, amb el suport de la seva principal comissió de festes, l’ANC.

També és trist i preocupant el canvi d’estratègia de Junqueras. Ell va signar a final del 2012 un pacte d’estabilitat amb CDC en què ambdós es comprometien a construir una desena d’estructures d’Estat. Som al 2016 i encara no n’han complert ni una, a banda de la Grossa de Cap d’Any. Mentre Junqueras aprovava els pressupostos de les retallades d’Artur Mas, al mateix temps el criticava per reunir-se amb els ministres espanyols i demanar-los que cedissin a Catalunya més recursos a través del Fons de Liquiditat Autonòmica, un fons que permet a Espanya deixar uns diners que ja pertanyen a Catalunya, però cobrant interessos. Ens roben per totes bandes amb la complicitat dels nostres dirigents. Deplorable. Un poble que permet aquesta atrocitat, ni té memòria ni dignitat. Quatre anys després, Junqueras ha passat de criticar el servilisme de Mas a fer exactament igual que ell.

Què fa l’ANC per combatre-ho? Res. Umberto Eco, escriptor i filòsof italià, digué al seu llibre Il nome della Rosa que “Non tutte le verità sono per tutte le orecchie”. És a dir, no tothom és capaç de processar correctament la informació que ens proporciona l’actualitat i actuar en conseqüència. I els fets reals són que Catalunya avui és tan independent com ho era el dia del naixement de l’ANC. Des del primer pacte Mas-Junqueras del 2012 hi ha hagut molts acords, cimeres i dies processísticament “històrics” que a posteriori han tingut una nul·la transcendència pràctica. La Declaració de Sobirania del 23 de gener de 2013, l’acord per a la data i la pregunta del 9N, les grans performances de les Diades: la de l’11 de setembre del 2012, la cadena humana del 2013, la V entre la Diagonal i la Gran Via del 2014, el 9N, el pacte per convocar el 27S, la Via a la Meridiana del 2015, la moció per a la Desconnexió del 9N de 2015, el pacte entre JxSí i la CUP… Tot és fum. Pactes per fer ballar el paraigua d’horitzó infinit.
Per mantenir en peu tota aquesta farsa, l’ANC ha sigut el millor instrument que l’establishment autonomista ha creat per convertir l’independentisme en un moviment kumbaià que fa veure que lluita per la independència quan en realitat, l’únic que fa és prometre un viatge a Ítaca amb un vaixell que ni tan sols ha tret les amarres.

Em vaig adherir a l’ANC perquè creia que seria un instrument útil per assolir la independència. Però any rere any he comprovat que les seves promeses i els seus fulls de ruta canviaven cada any i mai no es feien efectius. El 2012, els associats a l’Assemblea vam aprovar que el 2013 faríem referèndums oficials d’independència a tots els municipis de Catalunya en col·laboració amb l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència. El 2013 no en vam fer. Aquell any vam llançar la campanya de recollida de signatures perquè el Parlament de Catalunya fes un referèndum d’independència abans del maig del 2014 –la campanya del Signa un vot- i en cas que no el portés a terme, que declarés la independència l’11 de setembre de 2014. El 19 d’octubre de 2014, prèvia al 9N, vam fer una gran concentració a la plaça de Catalunya demanant Unitat i eleccions al cap de tres mesos. L’última reivindicació dels que som membres de l’ANC era que es convoquessin eleccions “plebiscitàries” abans de les municipals per tal d’acomplir el mandat del 9N, cosa que tampoc no succeí. Al gener del 2015, els líders de l’ANC conjuntament amb els de CiU i ERC van sortir victoriosos d’un acord que ens portaria la independència a la primavera del 2016. I ja veieu on som.

És per això que em dono definitivament de baixa de l’ANC. No vull tenir res a veure amb l’empara d’aquest procés al no-res com tampoc no puc subscriure un full de ruta que a dia d’avui encara contempla l’escenari d’una independència pactada amb el Regne d’Espanya. Tal i com afirmà n’Alfons López Tena a la seva conferència a Manresa del novembre passat: “La independència pactada amb Espanya és inviable, com també ho és pretendre fer-la amb els partits que han tingut majoria absoluta al Parlament durant 35 anys i, podent fer-la, no l’han feta”. No es pot fer una truita sense trencar l’ou. Ni l’ANC i per descomptat ni CDC, ni ERC ni la CUP, estan disposats a trencar-lo. I l’única manera de trencar l’ou i fer la independència és assumir la unilateralitat: Catalunya només serà independent si opta per la DUI i de moment, la DUI és la gran ignorada d’aquest país.

Dins de l’ANC, a Manresa i al Bages, i n’estic segur que també en altres territorials, hi ha patriotes de pedra picada, bona gent que creuen que les accions de l’ANC són positives per assolir la independència. Però si reflexioneu fredament, els resultats de la feina feta fins ara per l’ANC per fer de Catalunya un Estat independent, brillen per la seva absència.

L’última gota que fa vessar el got és l’entrevista que Puigdemont va concedir al diari espanyol Expansión on el nostre president afirmava que durant el seu mandat no es faria cap independència perquè ara no és moment de fer salts al buit. I que això ho digui el President que se suposa que ha de fer la independència, és greu. Què fa l’ANC per esmenar-lo? Res.

A més a més, els processistes es vanten que “El món ens mira” però quan aquest ho fa, li diem que ara no volem ser independents, que de DUI res de res. En el fons no volen la Independència sinó atreure vots independentistes per gestionar l’autonomia. Què fa l’ANC per impedir-ho? Res. L’ANC, amb la seva actitud submisa i complaent amb una classe política autonomista farsant, és un gran instrument per impedir la independència de Catalunya.

I per acabar, cito un fragment del “Ras i cru” que el director de Regió7 va publicar el 8 d’abril passat: ”ERC, CDC i la CUP mantenen un estira-i-arronsa per aprovar mocions i declaracions que després són suspeses pel TC i tornen a ser negociades i aprovades i tornen a ser suspeses pel TC […] però quan l’acció es converteix en una cremallera sense final, el full de ruta esdevé el full de la marmota.”

A reveure,

Oriol

Sobre els sous dels regidors a l’Ajuntament de Manresa

El dissabte 20 de febrer de 2016 vaig penjar a Twitter un article que el director del Regió7 havia publicat en l’edició del 19 de febrer, en la seva columna a la contraportada “Ras i cru”. El podeu llegir aqui: http://www.regio7.cat/blogs/ras-i-cru/guaita-quins-sous.html

sous

Dies enrere el grup municipal de la CUP a Manresa va iniciar una campanya penjant cartells per la ciutat on denunciava (i amb raó*) els elevats sous del nou equip de Govern de Manresa. Però, curiosament, a la cartelleria s’oblidaven d’incloure els sous dels regidors a l’oposició, que poden arribar a cobrar 15.000€ l’any per assistir a 11 plens i 22 reunions, que és el que denuncia en Marc Marcè.

Com que els economistes sempre fem moltes suposicions -no sempre encertades, és clar- vaig fer un senzill càlcul sobre el preu per hora que cobren tant els regidors de Govern com els de l’oposició. Mireia Estefanell, que percep 3899,32€ bruts al mes amb 14 pagues, suposo que dedica 40 hores a la setmana (160 al mes) a desenvolupar les seves tasques. Surten uns 24€ bruts per hora dedicada, sense tenir en compte vacances, pagues dobles, dies personals i retencions d’IRPF, SS i FP.

sous_

El càlcul del preu per hora d’un regidor de l’oposició és més complicat, però suposant que els Plens de l’Ajuntament duren una mitjana d’entre 3 i 6h i les reunions entre dues i 3h, a l’any dediquen efectivament entre 80 i 130 hores a la seva tasca. Dividint els 15.000€ bruts anuals poden arribar a cobrar entre 100 i 150€bruts l’hora. Al cap de llista del PSC li va semblar un càlcul injust:

sous1

Però els números són els que són i la tasca d’un regidor d’oposició està molt ben remunerada per les hores efectivament dedicades, però també és cert que és una feina sacrificada perquè en aquest simple càlcul no incloc les hores dedicades amb les reunions de partit, amb ciutadans anònims, comerciants, veïns i associacions, assistència a actes, elaboració de mocions, etc. Que com podreu entendre, és un còmput que només pot fer cada regidor de l’oposició perquè només ells saben les hores extra municipals dedicades a tasques municipals.

*Els sous de l’equip de Govern de Manresa són els següents.

– Valentí Junyent: 2.344,81 euros
– Mireia Estefanell: 3.899,32 euros
– Antoni Llobet: 3.899,32 euros
– Marc Aloy: 3.509,39 euros
– Josep Maria Sala: 0 euros (les indemnitzacions que cobren els regidors de l’oposició)
– Àngels Santolària: 3.314,42 euros
– Jordi Serracanta: 3.704,35 euros
– Jaume Torras: 2.729,52 euros
– Joan Calmet: 3.704,35 euros
– Mercè Rosich: 3.110,60 euros
– Olga Sánchez: 2.937,79 euros
– Anna Crespo: 2.764,98 euros
– Àuria Caus: 2.419,35 euros
– Cristina Cruz: 1.728,11 euros

Font: Nació Manresa

Article a Nació Manresa: “El dia de la Marmota”

«L’única desconnexió que ha fet el Parlament i l’actual Govern autonòmic és amb la realitat»

Als Estats Units celebren cada dos de febrer el dia de la Marmota, que històricament era un tècnica que usaven pagesos i ramaders per pronosticar el final de l’hivern basant-se en el comportament de l’animal quan surt d’hivernar. És una tasca que es va repetint cada any, sempre comença però mai acaba.

A Catalunya no tenim institucionalitzat cap dia semblant, però el procés podria ser el seu homònim a casa nostra. Un procés que té més loops que el Dragon Khan, un procés que sabem on comença però que mai conclou. De fet, cada X temps ens informen que el procés tot just comença, recordeu els cartells de l’ANC i el seu “27S: on tot comença”? Com si en els darrers anys no hagués passat res. Cada any la marmota promet el món i la bolla als catalans i aquests se la creuen. La marmota catalana no és cap animal sagrat com sí que ho eren els porcs a l’antic Egipte o la vaca a la Índia, sinó que té diferents rostres que emmascaren una mateixa personificació: l’encantador de serps que enganya el poble i al mateix temps administra una alta dosi de somnífers perquè aquest no s’esvaloti gaire.

La classe política processista té el galliner controlat i té la certesa que, si no compleixen les seves promeses, ningú aixecarà la veu. Porten molts anys fent el mateix. Ara bé, Catalunya, en els propers mesos, decidirà si romandre en el mateix punt de partida o avançar decididament cap a la independència. Ho podrem intuir abans del compliment de l’enèsim termini que el processisme ha posat a l’endarreriment de la independència.

Al primer paràgraf de la pàgina 32 del programa electoral de Junts pel Sí s’especifica que el procés conclourà un cop passats 18 mesos de les eleccions del 27S amb la declaració d’independència. Ens asseguren que al març del 2017 Catalunya ja serà un nou Estat independent. Tenint en compte els tres mesos que Junts pel Sí i la CUP han malgastat per negociar el nou govern autonòmic, podem iniciar el compte enrere a partir del 10 de gener de 2016. El resultat, essent generosos: juliol de 2017.

Malauradament el processisme institucionalitzat ha decidit no aprofitar el buit de poder que des del passat 20 de desembre hi ha a Espanya, un Estat amb un govern provisional dèbil encapçalat per un partit investigat per corrupció. Ara seria un moment ideal perquè la majoria absolutíssima de Junts pel Sí i la CUP declarés la independència (ara i no pas d’aquí 18 mesos, quan molt possiblement Espanya ja s’haurà reforçat) i abandonés el seu full de ruta que, si no és més enrevessat, és perquè no han pogut.

Continuant amb el programa de JxSí, s’afirma durant els famosos 18 mesos es construiran totes les estructures d’Estat necessàries per afrontar la declaració d’independència. Acte seguit es convocaran les primeres eleccions constituents, que elegiran el primer Parlament de la República Catalana independent. Les noves Corts Constituents hauran de referendar la constitució catalana i un cop aquesta s’hagi aprovat, procediran a proclamar la independència.

És a dir, tornen a proposar el mateix que van dir al 2012. Un caramel enverinat que els catalans han decidit desembolicar i empassar-se sense ni tant sols qüestionar-se com pot ser possible iniciar un procés constituent i crear unes Estructures d’Estat sense haver declarat abans el teu propi Estat, amb el seu conseqüent marc jurídic propi.

Hi ha una petita diferència que fins ara no havien explotat. Marta Rovira afirmà el dimarts 26 de gener de 2016 que la independència es declararà 18 mesos després del 27S. El mateix dia, poques hores després la portaveu del Govern Neus Munté matisa les paraules de Rovira i passa de dir “Declaració d’Independència” en 18 mesos a “Declaració d’Intencions”. Dos dies després que Munté hagués corregit públicament Marta Rovira, comença una tàctica molt típica entre dels processistes: marejar la perdiu. Els de sempre fan com sempre, juguen amb el llenguatge i s’inventen nous significats. “Una cosa és la declaració d’independència i l’altra la proclamació del nou estat, que no es farà en 18 mesos” afirmà Rovira. Evidentment, a nivell jurídic la diferència entre “proclamar” i “declarar” és nul·la. Són sinònims a tot el món. Menys a Catalunya!

Al 9 de novembre de 2015 el Parlament de Catalunya aprovà una resolució molt èpica i emotiva que donava pas a l’inici del camí de la Desconnexió. En el seu punt sisè, la Resolució 1/XI, afirma: “El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències“.

És a dir, la resolució confirma que Catalunya no se subjugarà a allò que digui el TC. Tres mesos després, el nou Govern de Junts amb el suport de la CUP ja ha presentat dos recursos al TC. El primer contra el Decret de l’Estat de l’autoconsum d’energia elèctrica i el segon per declarar nul·la la sentència del jutjat d’Osca sobre el conflicte dels béns de Sixena. Tot això sense tenir en compte tots els recursos que anteriorment es van presentar al TC i que encara no s’han retirat. És clar, havíem dit que desconnectaríem.

L’única desconnexió que ha fet el Parlament i l’actual Govern autonòmic és amb la realitat. Desconnecten sobre què és, com actua i com es defensa un Estat, quines són les seves estructures de poder i quin és el seu poder coercitiu envers llurs ciutadans. Poder, una paraula que l’independentisme de calçotada representat per sempre s’ha rebutjat. Sense poder no tindrem Estat, però tindrem procés per anys i panys.

El pitjor de tot no serà veure que un cop passats aquests 18 mesos el Govern de JxSí i la CUP no haurà complert els seus compromisos, sinó que hi haurà independentistes que defensaran dilatar encara més el procés, emulant el dia de la Marmota americà.

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/12574/dia/marmota

La victòria del 27S

Des del 27S m’he trobat un munt d’independentistes afirmant que el 27S no s’havia guanyat perquè només haviem obtingut el 48% dels vots. Fins i tot el dimitit Antonio Baños, afirmà el dia després de les eleccions que de DUI res de res perquè no erem majoria. Molt bé! A Madrid, cada vegada que veuen un independentista afirmar aquesta bestiesa destapen una ampolla de Freixenet.

L’error rau en el fet de llegir el 27S com unes simples eleccions autonòmiques i no com “el referèndum que no ens van deixar fer”, paraules textuals del també dimitit Mas.

27s en vots

 

El 27S es va guanyar amb un 55% dels vots i qui ho negui només pretén buscar l’excusa per no guanyar i per tant, impedir la independència. Reflexioneu-hi.

Petita reflexió sobre el 27S

Any 2012: CiU, ERC i CUP van sumar 74 escons
Any 2015: Junts i CUP en sumen 72.

La majoria absoluta són 68 escons. Ara que han tornat a guanyar, el seu objectiu serà governar una simple autonomia, tal i com porten fent durant els últims trenta anys? En cas contrari, quan tardaran en Romeva, en Mas i en Baños en declarar la independència?

En aquesta campanya electoral hi ha hagut molts somriures, globus i espelmes però ningú ha explicat als ciutadans què és un Estat, com es declara i es crea, com es defensa i quines són les seves estructures de poder.

Al final, tots aquests anys de procés hauran servit només per petar-se Unió, fer creixer l’espanyolisme radical a Catalunya i repartir-se el botí autonòmic. La independència no s’esdevindrà sense voluntat explícita de trencament unilateral, sense demanar permís a ningú per ser el que som.

Baixa de SI

Avui m’he donat de baixa de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i cesso les meves actuals responsabilitats com a Secretari de Comunicació a l’Executiva Local de SI a Manresa.

Em vaig adherir el 21 de juliol de 2010, un dia després del naixement de SI, que ja aleshores demanava una llista unitària per fer i declarar la independència de manera unilateral, de forma honesta i irreversible. Res del que hi ha ara s’assembla a allò que exigíem als nostres inicis.

Des del minut zero he militat en un moviment coherent, racional i que durant aquests cinc anys de vida mai ha traït els seus objectius fundacionals. Ha sigut per mi un honor compartir projecte polític amb els patriotes que he conegut a SI, gent insubornable que lluita per uns ideals sense esperar-ne res a canvi.

No obstant això, la majoria de les bases de SI han decidit fer un gir de 180º i donar suport a un actors polítics que fins a dia d’avui han fet de tot i més per blocar i endarrerir la independència. Una decisió que no comparteixo en absolut i per tant, em veig obligat a plegar veles i no continuar en aquesta nova etapa del partit.

Visca Catalunya lliure!