CapGros

De petit Lewis Alan Reed va créixer dins el barri de Brooklyn, on, per curar-lo de tendències homosexuals, els seus pares el van obligar a fer sessions d’electroxocs. Tot un programa….

Però es aixi que va morir Lewis Alan Reed i va néixer Lou Reed.

Ell no cantava, parlava, i contava histories, contava sentiments, contava una infància dins un barri pobre, trist on la misèria era normalitat.

Però ell no es va quedar amb aquesta negror. No ell buscava a donar-li profunditat, a poder expressar-la. Va seguir cursos “d’escriptura creativa” amb un poeta i professor de literatura clàssica, Delmore Schwartz. Aquell l’hi aconsellarà d’escriure, de posar sobre paper, de forma senzilla, les seves emocions. I és durant aquells anys a la universitat de Siracusa que Lou Reed escriurà els seus primers textos, dels quals Heroin.

I és gracies a aixo que, John Cale, el descobrirà. Junts i amb altres amics crearan els Warlocks, un primer grup que es convertirà en uns quants anys en Velvet Underground.

Quant, de forma quasi indirecta Andy Warhol descobreix aquest grup, és dins la idea de diversificar els seus treballs. És ell qui proposa al grup de gravar el seu primer vinil, però amb l’obligació d’incorporar-hi una cantant, desconeguda però guapa, la Nico. És ell també que els ferrà fer els concerts, amb en fons una pantalla projectant pelis seves. Finalment, és ell que torna el Velvet Underground llegendari, amb un sol vinil on es veu… un plàtan…. Impressionant no?

Perdoneu, és veritat, el velvet en va sortir un segon, White Light/With Heat (1967), un terçer, Velvet Underground (1969), i un darrer, Loaded (1970), però que no van tenir cap reso. I Lou Reed va marxar.

I és aquí que la historia es torna interessant. Lou Reed ho va deixar caure. Va tornar a casa dels pares. Però no va aguantar i a partir d’aquí ens va deixar Transformer, Berlin, Coney Island Baby, New York, o Songs for Drella, brillant homenatge a Andy Warhol (que els dos homes no es podien veure la cara fins a la mort del Warhol).

En aquell moment, la llegenda de Lou Reed ja és feta: poeta, icona underground i representant del pop art musical.

Per cert, pel gran públic, Lou Reed no és tant conegut com ho poden ser un David Bowie comercial, un Bob Dylan idealitzat o un Neil « Harvest » Young. Senzillament Lou Reed sempre va fer Lou Reed, no buscant a fer música comercial, música “del moment” però buscant altra cosa, un refugi dins la música.

El destí haurà fet que tots els « hipsters » tinguin a casa « The Velvet Undergound and Nico » perquè clar que sí que la portada és genial, i que a més és d’Andy Warhol. Però quants l’han realment escoltat ???

Segurament que demà tothom plorarà la seva mort, posant en facebook una imatge blanca amb un plàtan al davant. Demà tothom us parlarà de la seva implicació dins aquell grup, i demà tothom recordarà quin músic diferent podia ser. Però personalment demà m’escoltaré Perfect Day i cantant a la seva memòria:

Oh its such a perfect day

I’m glad I spend it with you

Oh such a perfect day you just keep me hanging on

you just keep me hanging on