Ara hi ha uns independentistes que defineixen l’independentisme dels altres com a independentisme màgic. Perquè es veu que hi ha dos tipus d’independentisme: el pràctic, que és el seu, i el màgic, que és el dels altres. La principal característica de l’independentisme màgic són dues (per això és màgic): és molt bonic, però no toca de peus a terra. Que no toqui de peus a terra és més important que no pas que sigui bonic. Per això, el seu independentisme pràctic és millor que l’independentisme màgic.
Ara bé, quan es tracta de saber exactament quin és el full de ruta – això sona fatal; qui va inventar la locució segur que és un buròcrata negat per a la retòrica- o què fa diferents l’independentisme pràctic -que és el bo- i l’independentisme màgic -que és el dolent-, llavors l’independentisme pràctic esdevé inextricable i no hi ha ni Déu que s’hi aclareixi. Pràctic, segur que ho deu ser molt, però sobretot per a ells, que són els únics capaços de desxifrar-lo. Perquè s’ha d’ampliar la base social implantant la República. No hem de fer ni una passa enrere, ni endavant, ni al costat, ni quedar-nos aturats.
Que la gent curta de mires i perspectives pensi que això té a veure amb el partidisme m’encén la bilis. Està claríssim que no hi ha política menyspartidista que la que els uns i altres defensen. I que buscar partidisme on hi ha patriotisme en estat pur no és buscar-li els tres peus al gat sinó actuar amb una mala fe odiosa. Perquè el que és clar és que, per damunt de tot, són patriotes i mai de mai no pensen en els seus interessos particulars o de partit. Només faltaria.
El problema està en el fet que ells s’haurien d’adonar de les nostres limitacions, de la nostra capacitat intel·lectual talosa i baixar el nivell perquè el seu discurs sigui intel·ligible, màgic o no. Perquè és segur que tenen tota la raó del món i més, però potser estaria bé que els votants rasos els entenguéssim. Una miqueta, si més no.
Haurien d’entendre que, si no els entenem, malpensats com som en la nostra ignorància, podem arribar a la conclusió desagradabilíssima que ens estan aixecant la camisa. Amb finalitats espúries i tot. Perquè ja se sap que la ignorància sempre ha estat molt atrevida. També passa que els ignorants tenim poca paciència. Volem que Catalunya sigui independent com més aviat millor. Som tossuts com mules tossudes. I, a més, l’ase dels cops. Entenem que han de gastar molta paciència amb nosaltres, però encara n’haurien de gastar més. Perquè volem tenir la sensació que avancem. I no volem tenir la sensació que ens fan combregar amb rodes de molí. Però potser és demanar-los molt. No sé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!