Tot i que els espanyols fan tot el que poden perquè esdevingui nacionalista, jo també faig tot el que puc per a no tornar-me’n. Val a dir que el nacionalisme espanyol és tan bèstia, agressiu i groller que em guanyen la partida. Cada vegada, per vergonya meva, sóc més nacionalista català. Els espanyols em fan sentir que som millors, si més no millors que ells. Volem votar lliurement, no peguem, no arrenquem els símbols que ells utilitzen. Sembla que som més civilitzats, cosa que, gairebé sempre, fa perdre la partida. La història demostra que, en general, són els bàrbars els que l’acaben guanyant. Perquè els civilitzats tendim a ser decadents.
M’agrada molt Galícia. N’estic enamorat des de fa anys i, cada vegada que hi torno –i ja van quatre o cinc viatges- me n’enamoro més i més ganes tinc de tornar-hi. Fins i tot fantasiejo en comprar-m’hi un habitatge, allà que fa fresquet, els immobles són barats, els impostos raonables i les balances fiscals són generoses amb els gallecs. Que la gent hagi de marxar és un inconvenient, però jo seria l’excepció a la regla general: l’emigrant català a Galícia. Com els que hi van implementar les conserves. Vull pensar que seria ben rebut, malgrat tots els malgrats (és a dir, malgrat tots els mitjans de comunicació volent convèncer els espanyols de la perversitat dels catalans en general i dels independentistes catalans en especial ). Però no ho sé.
En aquest darrer viatge, fet durant quinze dies d’aquest agost, hem admirat la colossal costa gallega des de Ribadeo fins a A Guarda. I he comprovat que hi ha molts llocs, i no precisament petits, on la gent parla gallec com a llengua habitual. Moltíssims. Fins i tot ens hem trobat a alguns indrets de A Costa Da Morte on hi havia gent que no sabia parlar en castellà. També ens hem trobat amb un dispensari públic, concretament a Ponteceso, poble d’Eduardo Pondal, autor de la lletra de l’himne gallec, on les infermeres no només atenien en gallec als pacients, sinó que tots –i tots vol dir tots- els cartells del dispensari estaven exclusivament en gallec. I el mateix passava amb el nom dels carrers, cartells, etc.
Per si això no fos prou, la televisió gallega només emetia en gallec i els polítics gallecs, bàsicament els del govern de Galícia, utilitzaven exclusivament aquest idioma. Es veu que Rajoy havia dit que ell només utilitzava el gallec per a parlar amb la seva àvia, però que al seu país, en això, ningú no li va fer cas, començant pel govern gallec, del que ell havia format part (justament, ell és de Pontevedra, la zona més galleguista del país).
Tots els atacs del PP a la política lingüística catalana perden tot el seu sentit quan viatges per Galícia. Sembla que ells hagin aplicat la mateixa política lingüística i encara més radical, perquè a Catalunya no trobes ningú que no sigui capaç d’entendre i de parlar el castellà. Es fa molt evident que el PP a Galícia no actua igual que el PP a Catalunya. Si a Catalunya el PP és un partit al servei de Madrid i del nacionalisme espanyol, a Galícia el PP és un partit regionalista, molt semblant al que podia ser, posem per cas, la Unió de Duran i fins i tot la Convergència de Pujol. Amb l’avantatge de formar part d’un partit estatal i de ser una pedrera fonamental per a la dreta espanyola (Franco, Fraga, Rajoy, Pastor, Rouco Varela, ). És si fa no fa el mateix paper que fa el PSOE a Andalusia.
Vist tot l’anterior, hom es pregunta per què els espanyolistes gallecs no posen el crit al cel davant la ignorància de molts gallecs del castellà o de la poca presència del castellà al carrer de molts indrets del país. La resposta sembla fàcil: perquè la societat gallega és una societat que, malgrat ser una nació, no se sent una nació. Se sent una regió. I, com a regió, i a més, com a regió relativament pobra (la gent ha de marxar per guanyar-se la vida), no planteja cap problema al nacionalisme espanyol. La submissió és quasi absoluta. Una posició testimonial del galleguisme nacionalista. Cap diari editat íntegrament en gallec, etc…Castelao no va reeixir. El BNG, tampoc. De fet, amb els números al davant, a Galícia sembla que li surti a compte ser tractada com una regió espanyola. I, si no fos per l’emigració i el caciquisme, semblaria molt assenyat això.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!