L’ALEGRIA DE LA POTADA AL CUL AL PP NO ENS LA TRAURÀ NINGÚ.

Efectivament, l’alegria de la potada al cul que acaba de rebre el PP -de fet, el PP i C’s- no ens la traurà ningú. Penso que és una alegria legítima. El PP i C’s porten putejant-nos de valent des de fa no sé quants mesos. Ens han tractat amb tota la ràbia, la bilis i la fúria espanyola que són capaços (i, després, encara es fan creus de ser titllats de bèsties, quan, per a ells, presumir de la fúria espanyola, és un clàssic, per no remuntar-nos a la Leyenda Negra i el Duque de Alba que, fora d’espanya, tampoc no els deixa gaire ben parats).

Com no hem d’estar contents d’haver-nos tret de sobre una galeria de personatges tant sinistres com M.Rajoy (que es veu que, segons i com, ningú no sap qui és), Sáez de Santamaria (hound-dog dels independentistes catalans, amb perdó de qui convingui), Montoro (recaptador d’impostos i inquisidor que sembla el dolent més dolent de qualsevol novel·la de capa d’espasa), el ximplet del Pablo Casado, que presumia d’un màster fantasma a la universitat fantasma del rei campechano, l’ex-falangista Zoido o el trepa, cínic, traïdor i sense cap mena de moral ni ètica, Millo? Havent desaparegut ells del govern, i tots els que els acompanyaven, que són com ells, tens la sensació d’haver tirat de la cadena d’una comuna -ja em perdonaran la paraula, neofranquistes, ells- on s’hi acumulava la merda i la pudor.

Aquest doll d’aigua que s’ha emportat la merda que teníem, clavegueres enllà. Són clavegueres  per on aquestes rates es mouen com en Pep a cal sogre, tot s’ha de dir. I si no que li ho preguntin a la Soraya, al Fernández Díaz o al Zoido. Però no només ha estat això: també s’ha dut comuna avall tot el poder que C’s tenia a Madrid com a crossa del PP. En aquest sentit, si el PP és una tifa que s’ha anat fent al llarg dels anys, gairebé des de la prehistòria d’espanya, mentre que C’s és una femta nova de trinca, cosa que no obsta perquè foti gairebé tanta pudor com el PP, entre altres coses perquè els de C’s, des del primer dia, s’han esforçat a fer tantíssima pesta com els hi fos possible.

Ara bé, arribats aquí podríem pensar que la tenim el quarto de bany net, que ja no fa pudor i que les coses estan en ordre. Que ens podrem dutxar sense haver-nos de tapar el nas. No ho sé. Perquè el problema és que els que han agafat el relleu del PP estan tan emmerdats com ells. Només cal recordar els casos de corrupció socialistes arreu de l’estat, els seus fraus amb els electors cada vegada que han governat o el seu suport incondicional i entusiasta al 155 i a la repressió als catalans.

La diferència important és que, qui completa la majoria parlamentària del PSOE, no és C’s, gent que s’esforçava a fer més tuf que el PP, sinó Podem, el PNB, ERC, el PDeCAT, etc. És en ells en els que hem de confiar perquè les coses canviïn, una mica, perquè hi hagi una certa regeneració democràtica a espanya.

Consti que el que m’aboca a l’optimisme és més que crec que tenim l’obligació de ser-ho, que no pas que vegi grans possibilitats de canvi a espanya. L’oligarquia neofranquista continua remenant les cireres socioeconòmiques i mediàtiques de l’estat. L’atac contra les forces republicanes -hi ha una majoria republicana al Congrés, gent!- serà brutal. No fan una guerra civil perquè seria anacrònica i Merkel els ha dit que es calmin i deixin de fer bestialitats amb nosaltres, però no per falta de ganes d’ells de tornar a bombardejar-nos, una vegada més. No confio gens ni mica en el PSOE. D’ençà de la mort de Franco no han fet res més que enganyar-nos amb falses promeses i canvis de camisa. Però, malgrat tots els malgrats, crec que estem millor que fa tres mesos i això ja és un què per tirar endavant.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *