ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina

15 de juny de 2018
0 comentaris

NO TINC GENS NI MICA DE FE EN PEDRO SÁNCHEZ I EL PSOE; JA M’HO SABREU PERDONAR.

I consti que d’entrada hi havia simpatitzat una micona. El veia com un dirigent jove, amb ganes de canviar les coses, progressista fins on es pot ser progressista al PSOE (que no se’n pot ser gaire perquè és un dels partits de l’Ibex), obert al diàleg pel que fa al que els espanyols anomenen problema català i, en aquest sentit, lluny de molts dirigents socialistes anticatalanistes (Borrell, Rodríguez de la Borbolla, Díaz, Guerra, González i, en general, la gran majoria dels barons i suposo que les bases que els sustenten). Semblava que els sobiranistes catalans necessitàvem els demòcrates espanyols per tal de fer un referèndum i semblava que els socialistes, que havien defensat el dret d’autodeterminació per a totes les nacions sense estat, podien acabar sent els nostres aliats. Els discursos de Sánchez feien que somiéssim en aquesta possibilitat i el miréssim amb la mateixa esperança que, en aquest sentit, podem mirar avui Pablo Iglesias.

Però Podem i el PSOE viuen en dos universos polítics distints. Podem és un partit immaculat que pot anar fent brindis al sol en la majoria de les seves propostes: en l’àmbit estatal, encara és un zero a l’esquerra. En canvi, el PSOE, de Felipe González ençà, està instal·lat en la Real Politik i forma part del sistema, de l’statu quo i, en definitiva, de l’oligarquia espanyola neofranquista. Fet i fet, mentre C’s no tasti el poder polític, es pot dir que el PSOE és més oligàrquic, perquè el PSOE ja en forma part. C’s aspira a formar-ne part. Però si no se’n surt de pressa, els oligarques espanyols que s’hi juguen els quartos li fotran una potada al cul en un tres i no res. Fet i fet, l’única funció que té C’s és apuntalar l’oligarquia, és a dir, la mateixa que el PSOE. Si no cal, perquè el PSOE i el PP se’n surten, o perquè Podem els desbanca, l’oligarquia deixarà d’invertir la immensa quantitat de diners que inverteix en C’s perquè la defensi.

I, de fet, la principal missió que té el govern de Pedro Sánchez és aquesta: aconseguir que C’s no se’l mengi. I, si pot ser, però això ja no els preocupa tant, que no se’ls mengi Podem. No els preocupa tant perquè Podem, de cara al govern espanyol, només pot pactar amb el PSOE. En canvi C’s és una alternativa al PSOE, no només a escala espanyola, sinó en l’àmbit autonòmic i municipal. Justament aquest combat pel vot espanyolista, tip del PP però partidari de l’oligarquia, és el que explica que Borrell sigui ministre. El PSOE no pretén disputar el seu lloc a ERC o al PDeCAT. No són aquests els que li poden prendre, per exemple, l’alcaldia de l’Hospitalet i tantes i tantes altres del Baix Llobregat o del Baix Besòs.

La sensació que jo tinc, quan sembla que la majoria dels partits espanyols només es belluguen per tal d’aconseguir i/o mantenir el poder, és que han perdut la seva ideologia. Només són una maquinària electoral amb voluntat de poder. C’s és exactament això i només això. Ja va néixer així. El PP és una cosa més complexa: es creu l’amo del terrer i pensa que, com a tal, pot fer el que li doni la gana. El PSOE, a la transició, va ser un partit idealista, però amb Felipe González va deixar de ser-ho i ara es mou en el cinisme més pur i desacomplexat. No està per bròquils per tal d’aconseguir el poder i apuntalar l’oligarquia neofranquista espanyola. Per això, al PSC-PSOE només han quedat els dirigents més cínics, populistes i desaprensius. És una pena i una pèrdua importantíssima per al país, però és així. PallachRaventós o tants d’altres se’n farien creus. Com els hi passa als Maragall, la Montserrat Tura, l’exconseller Castells i tants i tants d’altres.

Per tot l’anterior, esperar quelcom del PSOE més enllà d’una foto de “talante” és tocar campanes. Han de vèncer en espanyolisme C’s i això vol dir que, de “talante“, el justet i, de negociació, cap d’important. I no només perquè competeixen amb C’s, sinó perquè, al cap i a la fi representen l’oligarquia espanyola, és a dir, al neofranquisme sociològic i aquest no vol negociar res perquè pensa que no li cal. El fundador del PSOE avui seria de Podem. I que el líder de Podem es digui justament Pablo Iglesias, és tot un símbol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!