Primer hauríem de veure de què parlem, quan parlem de racisme a Catalunya. Ho dic perquè, pel que anem llegint, aquí sembla que només compta el racisme d’una part dels catalans: aquells que només consideren catalans les persones amb cognoms catalans. O potser només consideren catalans aquells que parlen quotidianament en català. Aquí s’ha centrat el debat, basat en un article i uns tuits del president Torra, per dir que és un racista i un supremacista i no sé quantíssimes coses més.
Curiosament, les víctimes d’aquest racisme no són aquells que no tinguin els vuit cognoms catalans o tots els que no parlin català a casa o tots els que no votessin partits catalanistes, sinó que les víctimes d’aquest racisme en serien únicament i exclusiva els espanyols. És a dir, ens trobaríem amb un racisme estrany en què no hi hauria una raça que es considera superior a totes les races que es fan i es desfan – que es van desfent totes, a mesura que va avançant la història – sinó que es considera només superior a l’espanyola. A sensu contrario, resulta que aquest racisme català és una rara avis en el racisme universal, ja que vindria a dir que els catalans només som superiors als espanyols, però no en canvi a la resta de races, de la qual cosa es desprèn que al món hi hauria dues menes de races: les races considerades normals pels racistes catalans que serien totes menys l’espanyola i la raça subnormal que seria l’espanyola.
No crec que aquest racisme sigui majoritari entre els catalanistes, ni entre els independentistes. Ni entre ningú que tingui dos dits de front. O un bri de cultura. Jo crec que hi ha dues coses que ho expliquen a bastament: la primera és que ni existeix la raça catalana, ni la raça espanyola. Això no és, però, gens determinant perquè podria ser que la gent fos racista a favor o en contra de races que no existeixen. De més verdes en maduren. Però qualsevol persona que hagi llegit una mica sap que per aquests rodals, des d’èpoques molt antigues, hi ha passat si fa no fa tothom. Que a la península Ibèrica els únics que podrien ser racistes – en el sentit de ser més o menys racialment purs- serien els bascos i encara amb feines i treballs i sent molt fanàtics de l’Arana.
La segona cosa és que la barreja de sangs, que aquí s’ha donat des de la protohistòria, s’ha continuat donant durant els segles XIX, XX i XXI. Avui, la gran majoria de les famílies catalanes no només són mestisses atàvicament, sinó que són mestisses perquè els indígenes catalans dels darrers 200 anys s’han casat amb els murcians, els andalusos, els castellans que han anat venint. Perquè la barreja, el mestissatge, la barreja de sang o digues-li com vulguis és quelcom intrínsec a la Mediterrània. Què hi vols fer?
No sé quina part de la població catalana té els vuit cognoms catalans, però crec que deu ser la mateixa, si fa no fa, que té els vuit cognoms castellans. I que la gran majoria de la societat catalana és una societat mixta catalano–castellana pel que fa als seus orígens nacionals.
Més enllà de quatre idiotes a banda i banda, no tenim un problema de racisme entre els indígenes catalans i els que han anat venint a casa nostra des de la resta de la península. Sí que el tenim, però, amb els anomenats novíssims catalans – els catalans vinguts dels països musulmans i de Sud-amèrica, principalment -. I fins i tot podríem afegir a aquests dos racismes el racisme contra la gent que ha vingut de l’Europa de l’est com els russos o els romanesos. O el racisme contra els gitanos. Tot quests sí que són racismes de debò i són un problema.
En aquest cas hi ha un racisme compartit entre molts catalans amb cognoms catalans, amb cognoms castellans i amb cognoms mixtos catalano-castellans i és el que ens hauria de preocupar de debò com a país. És racisme que un senyor amb els cognoms mixtos castellano-catalans com és el senyor García Albiol no s’ha cansat de proclamar als quatre vents i val a dir, per vergonya de molts, que li ha donat moltíssims vots. Però seria partidista i injust acusar-lo només a ell o al ximple aquell de Vic. Molts catalans de tota mena el practiquen i a l’hora menystenen, volen que es discrimini i culpen de tots els mals aquests novíssims catalans. Com feia Hitler amb els jueus, per molt que aquí ningú proposi enviar-los a les càmeres de gas, potser perquè els pogroms ja estan passats de moda o potser perquè, malgrat tots els malgrats, són mà d’obra baratíssima.
Amb això el que vull dir és una cosa molt senzilla: que quan el senyor García Albiol – i la senyora Arrimadas, i tantíssima gent que els fa l’onada- qualifica al president Torra de racista, fa una cosa molt estranya. Presumir de ser racista envers els romanesos o els àrabs o els sud-americans o els filipins o els gitanos i alhora criticar el racisme. És que per a aquesta gent hi ha racismes bons i racismes dolents? Em temo que no es el racisme en si – que és el que hauria de ser el problema, qualsevol racisme- sinó només el racisme català antiespanyol que ells s’acaben d’inventar per a dividir la societat catalana i malferir-la.
I en el fons aquest és el problema: que aquests ximples – la senyora Arrimadas, el senyor García Albiol, el senyor Rivera- poden acabar fent néixer un problema on no hi era i que, d’aquí a uns anys, ens trobem amb una societat realment dividida no només ideològicament sinó per cognoms o per idiomes. Això seria pervers i aniria contra el que ha estat la història de Catalunya fins ara. I tampoc no afavoriria espanya. A no ser que espanya pensi que li convé tenir una societat catalana dividida. Però amb una Catalunya dividida en dos racismes, el projecte espanyol mai no es consolidarà. És obvi.
La sensatesa, doncs, demana recular tot el que s’ha avançat erròniament i situar el problema racista allà on de debò el tenim: amb la gent vinguda de fora de la península Ibèrica, que viu en condicions paupèrrimes i en guetos. Fer que es puguin integrar, que puguin viure dignament, que hi hagi matrimonis mixtos entre ells i nosaltres hauria de ser la finalitat de tots. Fer el contrari, i multiplicar la divisió, no només és inhumà. És demencial. Hauríem de sortir d’aquest debat perillosíssim tan aviat com puguem. I encarar amb valentia el problema que de debò tenim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!