És dilluns i és Sant Jordi. Només per això – perquè és Sant Jordi, no perquè sigui dilluns, és clar – estem contents. És un dia que continua conservant bona part de la seva màgia, escara que el consumisme i la banalització cada volta guanyen més terreny. Els símbols ancestrals, que van anar passant d’una religió a una altra representant virtuts a imitar, passen a ser ombres cada vegada més febles. L’únic important és comprar: llibres, roses, pa, pastissos, el que convingui, però comprar.
I tot i aquesta dèria malaltissa per la compra, Sant Jordi continua sent un dia bonic. Segons alguns comprar llibres i roses és una mostra de civilització i d’elegància. Jo hi puc estar d’acord pel que fa a les roses, potser, però pel que fa als llibres ho trobo molt discutible. I que consti que jo en sóc un comprador compulsiu. Però més enllà dels meus vicis personals, crec que per a que determinem si comprar un llibre és bo o dolent haurem de veure quina és la valua del llibre que comprem. I que partim de la base de que el llegim o l’admirem. Perquè un llibre pot ser bo i dolent. Excel.lent o pèssim. Constructiu o destructiu. Podem pensar en els grans llibres que han construit la nostra civilització com ara la Bíblia o la Odissea per dir-ne dos d’essencials. Però allà està el “Mein Kampf” de Hitler o de tots els autors racistes, feixistes etc…que vessen odi per totes bandes. En trobarem un munt de llibres nefastos.
I si no volem anar lluny ens en adonarem fàcilment que els llibres més venuts aquesta diada solen ser, no els dels escriptors amb més talent literari, no els dels pensadors més crítics, sinó els dels individus més mediàtics que es dediquen a vendre’ns la seva vida en una mena de pornografía emocional abominable o a escriure collonades sense solta ni volta, però amb la seva cara televisiva a la portada.
Nosaltres vàrem anar a la Rambla Just Oliveras caminant des de casa a tocar de la Biblioteca Tecla Sala. Vint minuts ben bons. Tot i que a la televisió van dir que podía ploure, el cert és que feia un dia esplèndid. Entre primaveral i estival. Pel carrer anavem trobant noies somrients, gairebé resplandescents que duien la rosa: groga pels presos polítics, vermella per la tradició i de diferents colors per amor a l’art. I nois de totes les edats que traginaven les mateixes roses amb l’il.lusió de donar-se-la a la persona estimada. Espero que arribi el dia que, de la mateixa manera que nosaltres regalem llibres a les senyores, elles també ens regalin roses: on està escrit que als homes no se’ns poden regalar flors? A mi m’agraden molt, sense anar més lluny i nomes me n’han regalat dues vegades a la vida…
Anem de parada en parada. Ens sorprèn que la majoria de parades ni són de llibres, ni són de roses sinó entre artesanals i pseudo-artesanals (sovint no hi ha res menys autèntic que allò que va d’autèntic). No sé si està bé o malament convertir Sant Jordi en una fira on es pugui vendre de tot. En realitat, si bé el dia de la rosa és antic – segle XVI si no m’erro -, això de la festa del llibre és dels anys 20 del segle passat i es va triar perquè fou la data en que va morir Cervantes. Després se’n van adonar que també havia mort Shakespeare. I a l’any 1981, és a dir, aproximadament 60 anys més tard, el 23 d’abril va morir Josep Pla per tal que tinguéssim algun escriptor català que fes joc amb la festa. I després els del gremi de pastissers van afegir el pastís de Sant Jordi, els del gremi de flequers el pa de Sant Jordi, etc… O sigui que no sé perquè no hi pot haver-hi una botifarra o un clauer o un got o el que sigui de Sant Jordi. Com més es vengui, més comprarem.
Quan arribem a la parada de les Biblioteques de L’Hospitalet – on jo vaig estar signant fa un parell d’anys exemplars de DEL NOU PATRIOTISME I ALTRES POEMES CIVILS, amb un èxit comercial dubtós – retrobo els amics de la Biblioteca Tecla Sala i quatre persones intentant pacientment que algú els compri el seu llibre i disposats a signar-lo amb el seu millor somrís. Compro els dos llibres escrits en català sense gairebé mirar-me’ls, per solidaritat lingüística i hospitalenca: 1001 CURIOSITATS DEL BAIX LLOBREGAT I L’HOSPITALET de IRINEU CASTILLO i “LA MIRADA DE LA SARGANTANA” de ROGER BASTIDA i així deixem gairebé enllestida la compra de llibres. Em fa una mica de pena no comprar els llibres dels dos companys que escriuen en castellà, però jo no sóc La Caixa i he de prioritzar.
Caminem una miqueta més fins arribar al final de la Rambla. Deixades enrere les parades artesanes – no sé si els llibres poden ser considerats productes artesanals a més de productes artístics ( amb les excepcions que he apuntat abans, vull dir ) -, topem amb les parades dels partits polítics. És lògic que els partits polítics també tinguin una paradeta per Sant Jordi? És que no en tenen prou amb tot l’espai que ocupen a la nostra vida que fins i tot necessiten fagocitar les festes populars? No ho tinc massa clar, la veritat. I si bé no em sorpren que hi siguin tots – aquí tothom defensa el país a la seva manera, fins i tot intentant que la catalanitat desaparegui d’aquí -, el que més em sorprèn és que a la parada dels socialistes hi hagi una bandera republicana (espanyola, quedi clar ). Són republicans els socialistes actuals? però si mai no han parlat de reinstaurar la república, però si van tenir durant anys i panys majoria al congrès i no en van dir ni ase ni bèstia, però si han recolzat el 155 i el corresponent discurs reial sense cap mena de manies…Crec que el fet de que posin la bandera republicana – que els socialistes històrics van defensar amb sang, presó i exili – avui l’utilitzen només per a contraposar-la a la de la República Catalana i que els serveix més com a bandera espanyola que com a bandera republicana. Però potser això només és la meva opinió. I està clar que jo no he estat mai ni socialista, ni espanyol.
Més avall encara ens trobem amb la parada de l’ANC. Està vist que aquí hi és tothom. Els fem una una mica de gastu, que això de la caixa de solidaritat ja es veu que és un pou sense fons. I ja veurem on anirem a parar. Le meva dona compra dos llacets grocs, ens comprem una rosa groga per a cada u i comprem un llibre que es diu “HUMOR NEGRE ALS ESTABLIMENTS DE L’HOSPITALET (CENTRE)” de la senyora ANGELINA VILELLA ROS, enquadernat per la pròpia autora, que resulta ser una senyora agradabilíssima.
Un cop arribats a baix de tot de la Rambla tornem a pujar per la banda contrària. I vet aquí que ens topem amb la senyora Núria Marín, alcaldesa de L’Hospitalet i abanderada de l’aplicació de l’article 155 a les institucions catalanes. Com que se suposa que el municipi és l’administració més propera a la gent li vull anar a preguntar a l’alcaldesa si de debò és tan espanyolista com sembla o si només ho fa per tal d’evitar que els de C’s li fotin la cadira (al cab i a la fi als plens municipals – contràriament al que fan els de C’s que parlen sempre en castellà- la Núria Marín gairebé sempre parla en català ). La meva dona, però, em diu que ho deixi estar, que és Sant Jordi i que avui és el nostre dia i no el de l’alcaldesa. Consti, però, que l’alcaldesa anava amb una americana vermella socialista perquè sí, un pentinat plusquamperfecte i un somrís d’orella a orella. Sentir la veu mes greu – en el sentit de ronca – de les polítiques catalanes defensant-me el catalanisme del PSC, ja haguès estat massa. Amb la bandera republicana al seu estand n’hi havia ben be prou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!