“La captura del president Puigdemont és una vergonya. Per espanya, per Europa i per Alemanya.” Jakob Augstein ( propietari i columnista de Der Spiegel ).
La detenció del president Puigdemont a Alemanya per a mi fou com un cubell d’aigua glaçada. Ens estàvem manifestant irritats per les detencions dels consellers que van tenir la pèssima idea de presentar-se davant l’inquisidor Llarena quan ens vàrem trobar amb que a totes les hòsties que anem rebent, s’hi havia d’afegir la gran hòstia de la detenció del nostre president.
A partir d’aquí ens hem trobat amb un beuratge fet a base d’irritació, incerteses i interpretacions positives.
Jo estic bàsicament emprenyat – que no desanimat – perquè, de moment, els alemanys han detingut el nostre president, una persona que l’únic que ha fet és complir el que va prometre al seu programa electoral – convocar un referèndum d’autodeterminació en el que van poder participar tots els catalans als quals els espanyols no els ho van impedir a cops de porra -.
I això – complir un programa electoral consistent en preguntar a la ciutadana – sembla que al món civilitzat i democràtic hauria de ser més un mèrit, que no pas un demèrit. En definitiva, un mèrit que mereix bàsicament respecte i no una detenció policial. No oblidem que el president ha estat detingut i que està engarjolat a una presó on hi ha delinqüents comuns. Com a català i com a europeu em sento denigrat i ofès i espero que per aquest sol fet algun dia Alemanya ens demani excuses. No és possible que a una Europa que fa bandera dels Drets Humans passin aquestes coses.
Jo sovint tinc la sensació que hi ha països occidentals que es miren espanya – i de rebot Catalunya – com si fos una monarquia bananera – que és el que es espanya en realitat -. El problema és que els hi fa por que aquesta monarquia bananera se’ls escapi de les mans i per això estan disposats a fer unes concesions a l’oligarquia espanyola que als seus països serien inconcebibles. Penso en la política radicalment contrària als drets humans que va seguir i segueixen els USA a molts llocs del món i que és absolutament contrària als valors constitucionals nord-americans. És com si pels nord-americans només fossin dignes de viure en democràcia alguns països, mentre que la resta més val que visquin en dictadures o semi-dictadures no fos cas que se’ls escapessin de les mans. Aquesta política imperialista i tirànica nord-americana ha tingut com a conseqüència que el comunisme i el militarisme han fet niu a molts llocs del món en els que, si s’haguès recolzat la democràcia per part de les grans metròpolis mundials, no s’haguessin produït. Els USA haurien hagut de confiar – i haurien de confiar – molt més en el bon criteri de la gent d’arreu del món, ells que són fills dels ideals de la Revolució francesa.
La dictadura franquista va durar molts anys i això va ser així pel que explico en el paràgraf anterior: perquè els països occidentals la van beneir i els hi va semblar un mal menor i controlable. Aquesta dictadura franquista no ha mort, ja que el neo-franquisme continua manant socialment i a les principals institucions de l’estat. Si això és així no és només perquè aquesta colla de corruptes tirànics s’han fet forts a espanya, sinó perquè les principals potencies occidentals els hi ho permeten. I els hi ho permeten perquè pensen que aquests oligarques vetllaran millor pels seus interessos, també oligàrquics, que potser podrien perillar en una veritable democràcia. Fa que puguin fer a espanya el que mai no s’atrevirien a fer als seus països.
Jo crec que aquest és el veritable perill al que s’enfronta el president Puigdemont a Alemanya. Alemanya haurà de triar entre la llibertat, la igualtat i la fraternitat que representa el sobiranisme català i el president Puigdemont – el dret a l’autodeterminació de les nacions està recollida a la Declaració Universal dels Drets Humans – o si opta per defensar els seus interesos oligàrquics a espanya. També es veurà fins a quin punt la judicatura i la fiscalia alemanya són o no són independents del seu govern i de la seva oligarquia.
La internacionalització del problema català és evidentíssima. I aquesta és una batalla que ningú no ens pot discutir que hem guanyat. Avui viatges arreu del planeta i tothom sap qui som els catalans. Tothom coneix les nostres aspiracions a esdevenir un estat lliure. I tenim la solidaritat de molts demòcrates d’arreu del món que abans ni sabien que existíem.
Jo no m’acabo de refiar de les interpretacions optimistes de molts companys independentistes segons les quals la detenció del president Puigdemont a Alemanya és volguda. No ho veig clar per un motiu molt senzill: si el president Puigdemont volia ser detingut a Alemanya, en comptes d’haver anat a Finlàndia a fer una conferència, podia haver anat a Alemanya a fer-la i l’haguèssin detingut abans. Però no en tinc ni idea, quedi clar.
Tampoc no acabo d’entendre el que diuen alguns experts com Martí Anglada segons el qual Merkel ha fet detenir el president Puigdemont per tal d’obligar rajoy a negociar. Si rajoy mai de mai no ha volgut negociar res, per què hauria de voler negociar rajoy amb Puigdemont engarjolat?
Malgrat tot això, jo penso que la independència continua estant a les nostres mans. L’empresonament del president i dels consellers, ha reviscolat la indignació entre els catalans de bé i sembla que som a punt de tenir un govern que fins i tot tindrà el vist i plau de la CUP i dels Comuns.
I més enllà d’això els independentistes de base hauríem d’entendre que la independència bàsicament és cosa nostra. Per això aplaudeixo que avui s’estiguin tallant carreteres i mitjans de transport i encara aplaudiré més una vaga general seguida per tots els catalans que tinguin un mínim de dignitat política i patriòtica?
Aquestes detencions injustes ens donen una segona oportunitat per arribar fins el final. Esperem que ara no la desaprofitem. No deleguem mai més en els polítics la nostra condició de ciutadans, ni de catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!