Fa temps que estic cansat del bonisme independentista. Als catalans això del victimisme es veu que ens posa molt i, en aquest sentit, jo sóc un pèssim català. Ja em perdonareu però no m’agrada rebre i, si rebo, crec que tinc tot el dret del món a tornar-m’hi. N’estic fins el collons de celebrar derrotes i que em reprimeixin no em fa trempar gens.
N’estic cansat de llegir al twiter i al whatssap que, sobre tot, hem de ser bons minyons perquè els espanyols el que volen és provocar-nos i, si caiem en el parany de la seva provocació, tiraran pel dret a casa nosaltres i no deixaran pedra sobre pedra.
Jo, honestament, no crec que vulguin provocar-nos, perquè crec que no els hi cal, ni els hi cal que caiguem en el seu parany. Fa moltíssims anys que fan el que els hi surt dels ous – i dels ovaris – i ho continuaran fent. I ho continuaran fent si la nostra tàctica per enfrontar-nos a ells és anar posant l’altra galta. Jo no sé com estan les vostres galtes però les meves estan francament molt cardades.
Jo no conec cap guerra – i nosaltres estem vivint una guerra – en la que uns ataquin i els altres, no és que no ataquin a qui els ataca, és que consideren que defensar-se dels atacs de l’enemic és un pecat mortal. Es veu que nosaltres som minyons escoltes i per hòsties que anem rebent, sobre tot, hem de ser positius i hem de conservar el bon rotllo amb l’enemic.
Per no conèixer, ni tant sols no conec cap joc – de la boxa a la oca passant pel futbol o el que vosaltres vulgueu – en la que només pugui tenir la pilota un dels jugadors que, a més, es pot inventar les regles del joc sobre la marxa i pot anar expulsant els jugadors de l’equip contrari quan li dona la gana. La democràcia espanyola és això, una democràcia on només juga la seva oligarquia i manega les institucions de l’estat com qualsevol dictadura.
Però hi ha una cosa que probablement encara és més greu : que els de l’equip que va rebent ens diguin que no ens preocupem, que hi ha una estratègia molt ben pensada i que, en realitat, i encara que no ho sembli en absolut, anem guanyant. Em sembla sensacional. Mirin, la majoria dels ciutadans som massa simples i això de que anem guanyant ens agradaria veure-ho de tant en tant perquè anima.
I consti que jo no sóc pessimista, ans tot el contrari. Penso que les institucions espanyoles estan dirigides per personatges tant fanàtics i tant enzes, que serem independents malgrat tots els nostres demèrits, gràcies a ells. Només cal veure com han aconseguit que la gent, després de les detencions dels ingenus dels nostres consellers que es van presentar als tribunals espanyols per a que els prenguessin com a ostatges – gran estratègia, la dels dirigents independentistes la d’entregar-se a l’enemic, sí senyor ! -; com han aconseguit que la gent tornem a sortir al carrer i ara més indignada que mai.
Espero que aquesta indignació que era el denominador comú dels que ens vam manifestar ahir prengui cos i es tranformi en una força contundent per plantar cara a la tirania espanyola. Digueu-me idiota, però jo no vull que les hòsties siguin sempre nostres. Ja en tinc prou de que ens peguin. De bon rotllo amb espanya no aconseguirem mai res. És absolutament inútil. Necessitem utilitzar un llenguatge que els espanyols siguin capaços d’entendre. Necessitem que els espanyols s’ho pensin dues vegades abans d’atrevir-se a estomacar-nos.
Jo, jo no vull que les hòsties siguin sempre nostres, ja m’ho sabreu perdonar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!