ENTRE EL MÒBIL I EL CALZE DEL PRESIDENT PUIGDEMONT.

 

El president Puigdemont i el conseller Comín tenen dret a tenir conserves privades ? I a que es respecti la seva intimitat ? Es veu que no, que a aquesta espanya on segons com la llei es tan important que permet a la policia pegar als ciutadans que volen votar, permet que s’espii la conversa de dos ciutadans impunement. I no només això: aquesta reconsagrada llei també permet que aquesta conversa es faci pública, no dic ja sense cap mena de sanció (que és el que passaria a qualsevol país civilitzat), sinó sense cap mena de vergonya, ni d’ètica.

Això és espanya, la gran nació de la que es veu que hauríem voler formar part. Una deixalla moral, jurídica i política la podritud de la qual fa una catipent enorme. I no només pel tema català, sinó per tot el que el tema català va posant al descobert de manca de llibertats, d’utilització rabiosa (i mafiosa) de les institucions, etc… Sent com és hom no s’estranya que tantes nacions hagin vulgut deixar de ser espanyoles, ni que molts catalans vulguem fer el mateix, perquè espanya ho es tot menys atractiva, francament.

Tenen el president Puigdemont i el conseller Comín dret a dir-se que estan més o menys desanimats en privat i a dir una altra cosa en públic ? Per a mi és una obvietat que sí, perquè la privadesa i la publicitat són àmbits diferents, en els que utilitzem llenguatges diferents i en el que diem coses diferents. Perquè en la privadesa podem deixar constància d’un moment de desànim concret, que no va més enllà d’això, mentre que en públic hem de sospesar molt més el que diem perquè afecta a més gent que a dos interlocutors. Perquè cap de nosaltres, que jo sàpiga, parla igual en públic que en privat. I perquè no és veritat que la veritat sigui aquella que diem en privat i no la que diem en públic, ni al revés, sinó que es tracta de dues veritats diferents i perfectament compatibles.

Per això que el president digui que es veu prescindible i amortitzat per alguns dels seus companys de viatge, que te la sensació d’haver estat derrotat etc…, és perfectament compatible a que en públic digui que no es pensa arronsar, que pensa lluitar fins al final per la llibertat de Catalunya i que vol ser president de la Generalitat. No enganya en cap dels dos casos, ja que és compatible sentir-se derrotat amb continuar lluitant fins al final per a no ser-ho.

D’exemples històrics de persones que durant uns instants es van sentir derrotats i després van reprendre la lluita n’hi ha mils. Jesucrist mateix va dir que li apartessin el calze, però després del moment de desànim va continuar predicant fins al final. La gent de Telecinco, del PP, de C’s i del PSOE només s’haguèssin quedat en que Jesús havia demanat que li retiressin el calze. I ho haguessin tret a tots els mitjans de l’època. Però, més enllà de la faramalla mediàtica, l’important és saber què va fer Jesús després de demanar que li retiressin el calze: continuar predicant, continuar lluitant per les seves idees. La comparació és una miqueta bèstia, més que res perquè crec que a Puigdemont li passarà el mateix que a Jesús: després d’haver estat assassinat per espanya, ressuscitarà d’entre els cadàvers polítics. I la cara que faran en rajoy, la soraya, el pedro sánchez i el albert rivera no tindrà preu. Com la dels membres del sanedrí i la dels romans.

El president Puigdemont no s’arronsa i nosaltres tampoc.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *