E
Vaig llegir fa uns dies una editorial de Vicent Partal en la que criticava molt respectuosament les estratègies de la defensa dels presos polítics que espanya te com ostatges. Venia a dir que totes les humiliacions que s’han auto-inflingit, que totes les negacions que han hagut de fer de les seves idees, que l’haver-se agenollat davant els jutges inquisitorials espanyols, en definitiva, no els ha servit de res. El magistrat Llarena no es creu que per art de màgia hagin deixat de ser independentistes, ni, per tant, creu que un cop surtin de la garjola on els té com a ostatges, deixin de lluitar a favor de la independència i, en conseqüència, enfotent-se de la seva humiliació – que és una humiliació col·lectiva a tots els independentistes i demòcrates catalans – els ha deixat a la garjola. O sigui que són on eren, però humilitats.
No direm que han perdut la dignitat perquè la dignitat de moment només l’ha perdut espanya i les seves institucions, però, per a aquests resultats, jo crec que hagués estat molt més coherent defensar-se proclamant la legitimitat de les seves idees i del procés. La seva situació és semblant a la d’un jueu que, davant d’un tribunal nazi que ja ha decidit que el durà al camp d’extermini, fes una apologia dels nazis i digués, no només que renuncia al judaisme, sinó que realment els jueus són un poble perniciós per a la humalitat. En una situació així, sabent-te ostatge d’un país que està en guerra contra el teu, probablement és molt més intel.ligent i sensat defensar el que es pensa i es fa que no pas el contrari. L’exemple el tenim en Francesc Macià a París pels fets de Prats de Motlló. O el president Puigdemont als tribunals belgues ( on espanya ha fet un ridícul espectacular, cosa que ha fet que no se’l tornès a citar a Dinamarca ).
Penso que l’estratègia que segueixen les seves defenses – les defenses de Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart – són incompatibles amb els càrrecs que haurien d’ocupar. No per raons jurídiques, sinó per raons polítiques. Si tu davant del tribunal dius que te n’apenedeixes de no sé quantes coses, que no estàs per la via unilateral, que no tornaràs a fer mai més no sé quantes coses, com pots representar la gent que t’ha votat per a que precisament facis el que tu promets que no faràs? O una cosa o l’altra. Perquè, a més, espanya ho té tant fàcil per decretar la presó provisional de qui li doni la gana que a la mínima que Junqueras digues o fes qualsevol cosa, en cas de gaudir de llibertat provisional, el podrien tornar a engarjolar. Per això crec que la postura de Quim Forn de dimitir del seu escó és la més lògica i coherent: ha optat per prioritzar la seva defensa jurídica sense fer mal al procés. En canvi, no se sap què han prioritzat els altres presos polítics que sembla que encara vulguin anar a la processó i fer repicar campanes quan ja es veu que a espanya això no es possible. I que les dues coses et sortiran malament, que és el més greu.
La ingenuïtat dels nostres presos polítics clamant, gemegant, ajupint-se, humiliant-se davant els tribunals espanyols, davant espanya, en definitiva, és patètica però té un punt d’humanitat que la fa molt comprensible. Ara bé, jo tinc la sensació que l’actitud dels catalans – dels independentistes catalans, dels sobiranistes catalans, dels demòcrates catalans – davant les embestides d’espanya és igual de patètica que la dels nostres presos. També sembla que nosaltres creguem que d’aquí no res tindrem un govern independentista a la Generalitat que podrà fer més o menys el que vulgui, que les nostres finances deixaran de ser intervingudes, que els mossos deixaran de ser intervinguts i que tot serà més o menys com abans del procés. Per aconseguir recuperar les institucions, les finances, les forces de seguretat es veu que l’únic que hem de fer és demostrar a espanya que serem bon minyons i no tornarem a fer mai més cap més malifeta, que posats a ser constitucionals serem tant o més constitucionals que el felipó i li riurem totes les gràcies. És a dir, si fa no fa el mateix que els nostres pressos fan, però a nivell col.lectiu.
Jo no he vist mai cap guerra que es guanyi humiliant-se col·lectivament davant l’enemic, fent vassallatge i prometent fidelitat a la tirania estrangera. Potser nosaltres estem descobrint una via original per a la independència però jo la sensació que tinc és que anem cap a la pre – autonomia. I si això es produeix part de la culpa haurà estat dels nostres dirigents que a l’hora de la veritat s’hauran arronsat, però la major part serà nostra que en el fons haurem fet el mateix que ells.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!