L’estratègia de l’oligarquia imperialista espanyola contra l’independentisme català està molt clara: que ens acollonim. Que no només tinguem clar que ells no cediran ni un mil·límetre, ni negociaran res, sinó que tot aquell que gosi enfrontar-s’hi mínimament li tocarà el rebre, via embargament patrimonial, via presó, via exili o en un mixt de totes tres. Amb l’afegitó d’unes amenaces als fills de Torrent del PP més pròpies d’un pinxo del meu barri – un servidor és fill del Xino, a molta honra – que no d’un portaveu d’un partit que governa a una democràcia occidental. Es clar que a aquestes alçades de la peli els independentistes ja tenim clar que espanya ni és una democràcia, ni és occidental sinó més aviat una tirania hispanoamericana o àrab (perquè tenen un rei que es veu que pot fer qualsevol cosa que li surti dels collons, com el Califa de La Trinca ).
En aquest sentit jo vaig trobar poc heroic, però normal, que la Carme Forcadell deixés la presidència del Parlament, tot i que potser haguès estat més honest deixar la política del tot, ja que difícilment podrà fer d’agitadora independentista i sembla que viurà més del que ha fet, que no pas del que farà, que sembla ser que serà complicar-se la vida l’imprescindible. Tan poc com pugui.
Però un cas és el de la Carme Forcadell, que ha estat atacad per terra, mair i aire, que ha passat una nit al calabós i que ha vist amb qui se les ha i una altra cosa és que ara tot ERC pensi que te dret a funcionar com la Carme Forcadell, que, malgrat tots els malgrats, moralment té uns drets adquirits de servei al país importants. I vull recordar aquí que si bé és cert que el vicepresident Junqueras és a la presó, no és menys cert que Jordi Sànchez i Quim Forn estan en l’òrbita del PDECAT i sovint se’ls oblida, com si l’únic que fos a la presó fos el vici-president Junqueras. I no vull oblidar aquí en Jordi Cuixart que, a més, té l’honor de poder dir que és independent.
I el mateix serveix per a l’exili: sembla com si l’únic que haguès escapat / fugit de la injustícia espanyola fos el president Puigdemont, quan a Brusel.les hi ha més gent d’ERC que del PDECAT. Em sap greu escriure això però penso que és immensament injust que ERC es presenti com la principal víctima de la repressió, quan tothom sap que aquí, al primer que li va tocar el rebre fou Artur Mas i els seus consellers i ERC i la CUP s’ho miraven des d’una distància còmoda. I que ara, si comptes, és cert que tothom ha rebut perquè les CUP tenen no sé quanta gent processada, però de cap de les maneres es pot concloure que qui més ha rebut és ERC perquè Junqueras és a la presó. No és així, simplement. I si hem de fer categories de víctimes – cosa que em sembla demencial, però es veu que som així – fem-les dient la veritat i d’una manera justa.
Jo pensava – com suposo que pensava tothom, que el que sortís escollit president del Parlament havia de ser un valent, un home intrèpid, un home que no temés la oligarquia espanyola i tots els seus mecanismes represors. I també pensava – ara veig que ingènuament – que JXSI encara existia i que, tot i que s’haguèssin presentat a les eleccions en llistes diferents, la fita de la independència i l’estratègia per aconseguir-la era la mateixa. I que la prova d’això era justament que la tria del president del Parlament no haguès portat ni mig problema ( buenu, el problema de trobar algú prou valent per suplir la Carme Forcadell, paper que, per exemple, Ernest Maragall no va voler jugar ).
Però vet aquí que quan tot semblava indicar que començaria el ball de bastons – en el que els espanyols reparteixen bastonades i nosaltres les rebem – de la re-investidura del president Puigdemon, el president Torrent, sense dir ni ase ni bèstia a ningú, ni tant sols al president Puigdemont a qui es veu que va trucar cinc vegades sense que aquest li agafés el mòbil ( nom em digueu que no som gent complicadíssima, per Déu, perquè una cosa és no agafar-li el mòbil a la dona o al marit, però on s’es vist no agafar-li el mòbil al president del Parlament! ), al president Torrent no se li va acudir parlar amb algú dels que remenen les cireres al PDECAT, Turull, Rull o Bull, sinó que va tirar pel dret i va suspendre la re-investidura. No consta que ni Turull, ni Rull, ni Bull no li agafessin tampoc el mòbil. Sí que consta que l’endemà, quan es van trobar amb el que es van trobar, es van emprenyar considerablement. I Puigdemont, que és d’Amer, més, és clar.
Suposo que ja es veu que tot això no pot ser i que no cal furgar-hi gaire més. Ja hi furgaran aquells que l’únic són especialistes en repartir hòsties de tota mena pagats per l’oligarquia espanyola i esplèndidament representats per aquest xicotet que es diu felip de borbó. Anava a qualificar-lo de mitja merda però quansevol s’hi atreveix, per molta llibertat d’expressió que hi hagi espanya. O sigui que quedi clar que no ho faig: xicotet i prou.
Ara bé, jo crec que com a membre intangible, com a gra de sorra insubstancial entre els grans de sorra, com a gota d’aigua en l’oceà de gotes d’aigua i com a membre especialment irrellevant de la tropa pacifista – independentista, sí que crec que tinc dret a dir-li una cosa als nostres generals. Escoltin, facin el que els hi sembli que hagin de fer, però guardin els drapets bruts a casa seva, que és el que fem la majoria dels mortals. Nosaltres som la tropa. Volem bons generals, necessitem bons generals perquè l’enemic té més força que nosaltres i no està per romansos. Vist des de la tropa vostès, senyors generals, fa dies que ens provoquen inseguretat, fan que tinguem la sensació que no saben el que volen, ni com ho volen. Nosaltres som gent simple i patriòtica, capaç de sacrificar-se i de lluitar fins on calgui. Però vostès s’han de guanyar la nostra confiança i no la nostra desconfiança. Tant difícil d’entendre crec que no és…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!