Aquests dies sembla que estan passant moltes coses al món independentista. Intel.lectuals reconeguts del país, com ara Vicent Partal, reconeixen que ens hem partit en dos blocs, el bloc dels idealistes o toca-campanes ( PDECAT i la CUP ) el bloc dels pragmàtics o dels que toquen de peus a terra (ERC).
Enfront d’aquest enfrontament, que ve de lluny perquè vivim al país del “tants caps tant barrets”, accentuat per l’individualisme del Dret romà i per una gasiveria idiosincràtica que Dant va inmortalitzar a la seva Divina Comèdia. En resum, aquest és un país on cadascú va a la seva i en el que les coses col.lectives sempre han pesat molt menys que les individuals. Per això probablement no tenim un estat i per això, en canvi, tenim una burgesia homologable amb les burgesies més ben estructurades del món.
Sembla, però, que hi ha moments de la història en que un poble ha de ser un poble, que s’ha de bellugar col.lectivament, que ha de seguir una mica cegament unes estratègies i que ha d’obrir un parèntesi per tal d’oblidar-se per uns dies del seu individualisme atàvic.
Sobre tot si enfront tens un estat decimonònic, autoritari fins al moll dels ossos i que sembla que hauria de fugir de la seva ubicació geogràfica per tal d’ubicar-se en qualsevol dictadura africana, asiàtica o americana. Una dictadura és un estat on, per definició, tots van a una perquè els que no hi van no només no pinten res, sinó que són perseguits. I a mi em sembla molt evident que espanya és una dictadura on una oligarquia remena les cireres i fa que l’aparença de democràcia es jugui en partits que bàsicament pensen el mateix, no només sobre Catalunya, sinó sobre el sistema econòmic, el social o la monarquia. No sé trobar en aquests àmbits cap diferència rellevant entre el PP, C’s o el PSOE, ja m’ho sabran perdonar. A l’oligarquia espanyola qualsevol d’ells es hi va bé. Perfectament bé.
Que a un estat autoritari com l’espanyol no hi pot haver divisió de poders te tota la lògica del món. Per això és un estat autoritari. Per això M.Rajoy no està processat i per això el Barrionuevo dels GALS va estar menys dies a la presó que els Jordis que encara no han estat jutjats. I podríem anar apuntant exemples fins a l’infinit perquè d’un estat autoritari pràcticament només poden néixer actes autoritaris, ça va de soi.
Pensar que entre l’oligarquia espanyola hi pot haver la més mínima esquerda en el tema català és d’una ingenuïtat enrome, digne d’un país que en matèria política està encara mamant del pit de la mare: Catalunya fa moltíssims anys que va renunciar a la política en majúscula i ara n’ha de tornar a aprendre partint de zero. Ni entendre el que és un estat oligàrquic ( l’independentisme és un moviment menestral i de classes mitjanes o sigui que som el sr. Esteve, que durant anys i panys només s’ha preocupat de La Puntual contra l’altíssima burgesia de Madrid, que durant anys i panys només s’ha preocupat de continuar tenint el poder, costés el que costés ). Ni entendre quina és la idiosincràsia espanyola: un país de funcionaris en els que els militars són la essència de la essència de la essència nacional.
Si espanya és així – i jo crec que ho és – pensar que entre el consell d’estat, el tribunal suprem, el tribunal constitucional, el senat, el congrés i el govern espanyol hi pot haver una discrepància és llepar-se el dit. No hi ha cap discrepància. Només hi ha una estratègia immisericorda i freda de reconquesta. Perquè aquesta gent s’ha passat la història reconquerint i conquerint. És la seva essència nacional. Per tant, quansevol discrepància entre ells, simplement és una maniobra de distracció per la gran hòstia que ens tenen preparada a la mínima que badem. I a fe de Déu que d’hòsties i més hòsties n’hem rebut ja unes quantes. Espero que n’aprenem perquè a mi que m’hostiin, ja em perdonareu, però no m’agrada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!