Si el que viu el president Puigdemont fos una pel·lícula d’aventures tipus Indiana Jones o James Bond tindria molta gràcia. I la tindria perquè, malgrat tots els obstacles que els perversos van posant a l’Indiana o al James sabem que al final se’n sortiran. Que la peça arqueològica anirà a parar a mans dels bons i que l’Imperi Britànic haurà salvat el món una vegada més dels Fu Mantxu ad hoc. I abans d’aquest final feliç el protagonista haurà passat per tota una sèrie de peripècies que ens demostraran que és el més llest, el més fort, el més seductor, el més intel.ligent i el més lleial de tots protagonistes que es fan i es desfan.
Els problemes que tenim al comparar aquests personatges amb el president Puigdemont són dos: el primer és que el president Puigdemont no és un personatge de ficció i el segon és que els catalans tampoc som un poble de ficció ( tot i que em sembla que a molts espanyols els agradaria que ho fóssim ). Això ho canvia tot, crec. I fa que les aventures a l’exili del nostre president no siguin tant divertides com les de Jones o Bond. Perquè ell es de debò i perquè ens pot tocar el rebre a tots.
Tot això ho dic perquè fa dies que llegeixo comentaris a la xarxa de gent entusiasmada amb les peripècies del nostre president i del nostre país. Troben divertit que haguéssim d’amagar urnes, que el president Puigdemont s’haguès d’amagar per anar a votar o que aparegués sobtadament a Bèlgica. I ho sento però, més enllà del ridícul que ha fet el ministeri de l’interior espanyol en totes aquestes circumstàmcies, tot això no te res de divertit, sinó que més aviat és tràgic i trist. Podria ser més tràgic i trist si el president Puigdemont fos a la presó com el vice-president Junqueras o el conseller Forn, però estar a l’exili continua sent tràgic i trist i en cap cap gens divertit.
Ho dic perquè em sembla que hi ha alguns que estan frivolitzant la situació que vivim, que és d’una gravetat extrema i estan agafant el rave per les fulles, convertint un drama en una comèdia d’aventures. No gent, no. Bàsicament estem rebent dels espanyols, que ens estan fotent hòsties per totes bandes i de moment no veiem la manera de parar-ho. Que tinguem un president intrèpid, que de moment els ha sorprès en tot moment, que no és presivible i tot plegat està molt bé. Però si jo vull una pel·lícula d’aventures me’n vaig al cine. Jo el que vull és que Catalunya sigui independent. I això també vol dir una Catalunya poderosa: que no oprimeixi ningú, però que tampoc sigui oprimida per ningú. Que pugui decidir el que vol ser i que tothom la respecti. El president Puigdemont és important per això, les seves aventures amb el KGB o les SS, finalment, seran irrellevants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!