Quan els d’ENDAVANT de la CUP van dir que a Catalunya no hi ha una majoria social prou forta per tal de materialitzar la independència vaig quedar descansat. Hi ha gent – i no precisament gent conformista – que ho veu com jo: a Catalunya no hi ha una majoria social prou forta per a implementar la independència. Consti que sí que hi ha una majoria democràtica. I que, per tant, hi hauria una majoria suficient per a materialitzar la independència si espanya fos un país democràtic. Però com estem comprovant dia sí i dia també, no és el cas. No són demòcrates i no ens deixaran que ens autodeterminem si no tenim prou força – és a dir, quelcom més que prou vots – per a autodeterminar-nos.
Vinc a dir en els meus darrers articles que tracten del tema que ens falta un 25% o un 30% de catalans independentistes més. Això sumaria una majoria al voltant del 70-80% i llavors el nostre procés seria imparable. Perquè al 80% d’un poble – d’un poble no només disposat a votar, sinó també disposat a defensar els seus drets fins al final – és imparable. No es pot parar amb quatre piolins, ni quatre magistrats al servei imperial. I sí que és pot vèncer amb un exèrcit, però en aquest cas Europa i el món tindrien claríssim que els hi sortiria molt més a compte una Catalunya independent que no pas una guerra a Europa. Perquè una Catalunya independent seria un país equiparable a qualsevol país europeu actual, mentre que una guerra a Europa seria un desastre en tots els àmbits. També pels interesos oligàrquics.
La nostra tasca és doncs, sense recular ni un mil.límetre en les nostres aspiracions i encara menys en la nostra dignitat, guanyar aproximadament un milió de vots. Llavors nosaltres tindríem tres milions de vots i ells un i les coses serien absolutament diferents.
El pas següent és saber on s’han d’anar a buscar aquests vots. És fàcil decidir-ho. Els vots s’han de buscar en aquells indrets on no guanyen els independentistes. I aquells indrets on no guanyen els independentistes es poden dividir en dos: aquells indrets on viuen els oligarques catalans – la Bonanova, posem per cas – i totes aquelles zones on hi viu població o bé nascuda fora de Catalunya o bé persones nascudes aquí però de famílies que no s’han integrat al país. Per exemple La Mina. Però també els barris més poblats de l’àrea metropolitana de Barcelona. I zones del Camp de Tarragona.
Tot i que suposo que hi ha gent que discreparà de mi, penso que intentar convèncer els oligarques espanyolistes catalans és una pèrdua de temps. No perquè no sigui important tenir-los al nostre costat, que ho és, sinó perquè aquesta gent no tenen escrúpols, ni ideologia, només tenen interessos i sempre aniran amb el bàndol guanyador. Quan vencem seran dels nostres, igual que els senadors romans es fan fer bisbes o cardenals o que els aristòcrates russos es van fer soviets.
En canvi sí que penso que hem de dedicar els nostres esforços a tots aquells immigrants o fills d’immigrats que, sent catalans, no han arrelat a Catalunya o, si més no, no han arrelat a la catalanitat. Unes persones no senten seus – o no gaire seus – la Generalitat, TV3, Els Segadors etc… i que, sovint, els seus únic vincle sentimental amb el país és el Barça i, no tant sentimental, La Caixa.
En aquest sentit el programa dedicat a La Mina del Foraster va ser un exemple claríssim del que cal fer. No ja per a que aquesta gent sigui independentista, sinó simplement per a que aquestes persones sentin i vegin que TV3 també parla d’elles. I que en parla bé, ressaltant la seva dignitat, la seva laboriositat, la seva moralitat, etc… En definitiva, que no se’ls mira des de dalt com es sol fer arreu amb els immigrants. Però ells no són immigrats sinó que són catalans amb tots els drets i uts perquè s’han guanyat a pols ser-ho. I no poden ser tractats com immigrants durant més temps perquè això és un suïcidi col.lectiu. Hem d’esdevenir un sol poble tant aviat com sigui possible.
Estic segur que l’emisió sobre La Mina del Foraster devia ser una de les vegades en que TV3 tenia més audiència al barri. Segurament només comparable ha quan ha jugat el Barça. Això és un botó de mostra de coses que no hem fet bé i que si volem progressar hem de rectificar volant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!