Les eleccions il.legals i sense garanties decidises per l’oligarquia espanyola a través d’un senat que representa el 28% dels ciutadans i de rajoy ha tingut una virtut. Els espanyolistes han fet el ridícul. Ells pensaven que els catalans, després de totes les demostracions d’amor apassionat d’ells envers nosaltres dels darrers mesos, els votaríem massivament. Pensaven que de L’Empordà fins a les Terres de l’Ebre, des de l’Aran fins Marganell, passant per Barcelona, tots els catalans cauríem rendits als peus dels conqueridors. O reconqueridors. Perquè representa que els moros en aquesta guerra som els independentistes. Perquè seguim uns dogmes pecaminosos i perquè ens volem apropiar d’un país que és seu.
I el PP, que s’ha quedat amb la misèria de 4 diputats, encara més. Ara em de veure el xulo del García Albiol demanant caritat a C’s per tenir un grup parlamentari. Caritat que, amb bon criteri C’s no li vol donar ja que cedir un diputat dels seus a un altre partit per a que aquest partit tingui totes les avantatges d’un grup parlamentari simplement és fer trampa: si la gent hagués volgut que el tingués hagués tret més vots. I aquesta trampa que el legalista García Albiol demanava als de C’s és veu que als ciutadans ens costaria ni més ni menys que 800.000 €. Jo, francament, al sentir els números del PP em marejo. Vivim a un estat que la feina és seva amb els aturats, amb el deute, amb els serveis socials, amb les infraestructures però que quan es tracta de tripijocs político-financers o repartir estopa és Ca l’Ample. No sona gaire europeu però potser ho és més del que sembla, perquè, pel que hem vist, Europa ja no és el que era.
El cas és que després de que espanya hagi gastat 87 milions d’euros en atonyinar-nos, perseguir-nos, escapçar-nos urnes i no sé quantes coses més, són tan enzes que es treuen de la xistera – que no de la mollera – unes eleccions i resulta que les coses es queden com estaven. Pitjor per a ells: amb la major participació de la història d’unes eleccions catalanes, l’independentisme no només les guanya i revalida la majoria absoluta sinó que treu 100.000 vots més. D’això jo en dic – per part dels espanyols, és clar – fer un pa com unes hòsties. Felicitats per la part que ens toca!
Malgrat les aparences, però, les coses ja no seran mai com abans de l’u d’octubre. A hores d’ara el sentiment bohmoniós que alguns – pocs o molts, no ho sé – independentistes catalans sentíem envers espanya s’ha trencat. Ens costarà molt oblidar el “¡A por ellos!”, l’actitud xulesca, barroera, brutal i cruel de la seva policia contra nostra. Els aplaudiments de la majoria dels espanyols als qui ens pegaven i, per què no dir-ho, l’aplaudiment de molts catalans, entre ells els socialistes. Ho constato amb tristesa: la nostra ha deixat de ser la revolució dels somriures. Ens han fet mal i estem dolguts i emprenyats. I ens sentim menys espanyols que mai.
La constitució del nou Parlament, sorgit d’unes eleccions il.legals i sense garanties, que els independentistes vàrem legitimar perquè no ens vàrem veure prou forts per a no legitimar-les, però, és una bona notícia. Vol dir que sembla que podrem recuperar les institucions. I dic sembla perquè rajoy i els seus ja diuen que no anul·laran el 155 CE. Si això és així no se sap per a què s’havia de fer eleccions. O per què es deixa que es presentin a les eleccions partits als que després no se’ls deixarà aplicar el programa.
Jo no sé com veuen els espanyols tot això que passa aquí. Tinc la sensació que com que viuen en una dictadura mediàtica pensen que nosaltres som Satanàs i que contra Satanàs tot s’hi val. Tampoc no sé com ho veuen a Europa, penso que ja els hi va bé que les coses continuïn com estan encara que vegin que la democràcia espanyola i la turca son si fa no fa. Nosaltres ho continuem veient amb il.lusió i amb esperança. Amb il.lusió perquè som on érem, més forts que mai, amb les convicciones més clares que mai. I amb esperança perquè per malament que ho fem, espanya cada vegada ho fa pitjor i d’això els catalans no independentistes se n’acabaran adonant. Qui, poden viure a la Dinamarca del sud, voldria viure a Turquia?
Així doncs, amb el Parlament recuperat, és un moment de reprendre la lluita allà on la vam deixar. A continuar lluitant fins la vicòria final.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!