LA POCA ELEGÀNCIA DE SANTI VILA.

Un dia, llegint un manual d’estètica, em vaig trobar amb l’afirmació de que l’estètica ha de ser ètica. I de que l’ètica havia de ser estètica. Després d’això hi venia una sèrie de jocs de paraules i raonaments francament complicats. L’idea que en vaig treure, resumint, és que la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que ha de semblar-ho o, també, que la dona del Cèsar no només ha de semblar honesta sinó que ha de ser-ho. I encara que potser el raonament del llibre era molt més profund que això, jo crec que, essencialment, aquest és el problema de Santi Vila. Un problema estètic i, de rebot, ètic. Perquè la seva actitud no sembla gaire elegant, perquè la seva actitud no sembla gaire honesta. Perquè avui Santi Vila el que sembla és un polític amb una ambició desbordant que es vol aprofitar de la crisi del procés independentista i de que la meitat dels membres del govern són a l’exili i l’altre meitat a la presó.

Em sorprèn la manca d’elegància política en una persona que a l’hora de vestir i a l’hora de parlar tendeix al dandisme. Jo crec que es pot dir que és el conseller – o un dels consellers – que sempre anava millor vestit. I que se li nota que cuida el cos. I el mateix pel que fa a la seva manera de parlar i d’explicar-se: el seu to moderat, tranquil, suau, és molt agradable. És una persona que – tendències sexuals a banda – voldries per a que fos la parella de la teva filla. Si a això li sumes que és treballador i és culte tens la sensació de tenir una gran persona al davant. Una persona amb moltíssimes possibilitats de triomfar en tots els àmbits de la vida.

I naturalment aquesta persona de formes tan exquisides, d’intel·ligència tant privilegiada,  tant treballador i tant tot el que vulgueu te tot el dret del món tant a ser espanyolista, com a voler dirigir Convergència. El problema com lligar el que ha fet en els darrers anys i el que està fent ara. El problema és com es pot acceptar la seva dimissió just abans de la crisi i com es pot acceptar que vulgui presentar la seva candidatura quan la meitat del govern a l’exili i l’altre a la presó. No se n’adona que el més elegant que podria haver fet era continuar amb el govern del que va formar fins gairebé el final o, tot i haver-ne sortit, donar suport als seus companys empresonats o a l’exili?

Puc entendre que hagi volgut evitar tant l’exili, com la presó. Ni una cosa no són agradables. Però també és cert que quan ell va decidir formar part del govern ja sabia quin era el full de ruta i que no ha quedat gaire elegant – un altra vegada – desmarcant-se quan han vingut maldades. Home, si no estaves d’acord amb el referèndum, ni volies una república catalana, sembla que no hauries hagut d’acceptar formar part del govern, no? Podien haver continuat fent de batlle o de diputat o dedicant-se a una feina en la societat civil. Es difícil d’entendre el perquè no ho vas fer i a darrera hora te’n desmarques.

Però és que la manca d’elegància de Vila encara ha anat més enllà: quan tots estem pensant en quan i com sortiran de la presó tota la gent que hi tenim a dins, Santi Vila pensa en ser candidat o en ser el secretari general del partit. Sembla que tant li foti el que li passa al país i als seus companys i això no queda gairebé bé. El problema que té el polític que es nota tant que va a la seva és que la gent pensi que, si mana, també anirà a la seva, quan la política és un afer comunitari i social. Total, que si Santi Vila s’hagués posat a fer una defensa abrandada dels seus companys exiliats i empresonats crec que s’estaria fent una campanya molt millor dins CDC que no la que s’està fent ara, en que té la gran majoria dels militants, simpatitzants i votants emprenyats perquè el consideren poca cosa menys que un traïdor.

Aquesta situació no la entenc perquè penso que Santi Vila és una persona inteligentíssima i tot això ja ho sap. Sembla com si volés forçar definitivament la seva defenestració de Convergència i de l’independentisme per anar a provar sort a una altra banda. Potser al PP, on diuen que te tan bones relacions amb l’Ana Pastor. No seria una mala idea pel PP. Amb un PP absolutament cremat a casa nostra, amb un cavernícola com García Albiol al capdavant, amb un mafiós com Jorge Fernández Díaz al darrera, la imatge de Santi Vila s’ha de reconèixer que és tota una altra.

Llavors, però, el problema es transforma en moral i, involuntàriament, vaig a parar a Oscar Wilde i al seu famós retrat de Dorian Gray. I penso que potser el Vila que sortirà als mitjans serà tant encisador i atractiu com sempre, però que el retrat que reflectirà la seva ànima serà cada vegada més sinistre. Però potser això, a Santi Vila, a aquestes alçades de la seva vida l’importa un rave. O no.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *