L’OBSESSIÓ PEL PODER ENTRE LA GENT D’UNIÓ.  

 

 

Jo m’imagino el que va passar a Unió Democràtica quan, tenint una quota molt més gran del que li pertocava gràcies al lideratge de Jordi Pujol, va deixar de ser un partit bàsicament idealista per esdevenir un partit en el que convivien l’idealisme d’algunes persones com Joan Rigol,  Joaquim Xicoy  o Antoni Castellà amb persones d’una gran ambició ambició personal com Duran i Lleida, Enric Millo o Ramon Espadaler.

El primer que va passar és que els ambiciosos pragmàtics es van menjar els idealistes, que van passar a ser minoritaris. Duran i els seus es van fer amb el partit i van fer que els idealistes cada vegada hi pintessin menys. Això va funcionar perfectament bé perquè – malgrat les discussions que es produïen a Convergència sobre l’aliança amb Unió – aquesta li anava perfectament a Jordi Pujol. La situació fou que mentre a Convergència es plantejava una disputa de poder entre pujolistes i roquistes, Unió sempre va ser més pujolista que Pujol, perquè sabia que sense el recolzament de Pujol esdevindria un zero a l’esquera, ja que no tenia un electorat propi.

Però Pujol, finalment es va jubilar. I no només això: va ser acusat de no sé quants fraus. I Duran es va haver d’enfrontar de debò a Artur Mas, que era qui havia rebut el bastó de comandament de Pujol. Suposo que Pujol li havia promès que el poder seria per a ell, però Convergència estava molt cremada amb Unió des de feia molts anys i que triés Duran com a líder era inviable. Com abans havia estat inviable que fos ministre – amb gent de CDC encara ressentida perquè no ho havia estat Miquel Roca, quin sentit tenia que ho fos Duran ? -.

El pas de CDC de l’autonomisme col.laborador amb els governs de Madrid, comandat per Artur Mas al veure que la carregada que havia fet el Tribunal Constitucional de l’estatut, després d’un referèndum legal i acordat, fet als catalans, feia que l’independentisme passés a ser majoritari a Catalunya i l’autonomisme deixés de tenir recorregut fou el que va precipitar la separació de CiU. Per ser justos, jo pensava que aquesta separació no la veuria mai. Pensava que Unió s’adaptaria a l’independentisme de Convergència, si més no per continuar tocant cuixa – és a dir, poder – però no va ser així.  De fet, Unió es va trencar en dos i la meitat independentista d’Unió – Demòcrates – avui gira al voltant del PDCAT com abans Unió girava al voltant de CDC. Però que la majoria dels militants d’Unió decidissin trencar amb Convergència encara no m’ho explico avui, com una gent tant delerosa de poder va cometre aquest enorme error de càlcul.

Probablement pensaven que, malgrat totes les putades que ens havien fet les institucions espanyoles, a Catalunya hi continuava havent un espai electoral per a catalanistes no independentistes i no sucursalistes. És a dir, per a catalanistes que continuessin amb la línia de la Lliga de Cambó i de la Convergència de Pujol.  Es van equivocar i val fer en ridícul amb tots els ets i uts. Els seus resultats electorals foren patètics i de ser un partit en el poder durant 30 anys a les principals institucions catalanes van passar a ser un partit extraparlamentari. I amb moltíssims deutes.

Pero aquesta gent que es va fer d’Unió perquè durant moltíssims anys era la manera més fàcil de fer carrera política a Catalunya era fàcil intuir que quan veiés les circumstàncies propícies trauria a treure el nas. I no és una altra cosa el que està fent Ramon Espadaler anant de número tres a la llista dels socialistes. Quelcom molt semblant, per cert, al que va fer Enric Millo quan va quedar despenjat de CiU i es va fer del PP, que era un partit a les antípodes del que Millo sempre havia defensat ( males llengües diuen que va demanar entrar a ERC i que no ho va fer perquè no li van oferir cap càrrec ben retribuït, cosa que sí que va fer el PP ).  El mateix recorregut que Millo l’havia recorregut abans Aleix Vidal-Quadras que, encara que avui ens sembli impossible, va començar la seva carrera política a Unió Democràtica de Catalunya.

He sentit a Ramon Espadaler defensant el seu gest i l’actuació del PSC-PSOE en la crisi catalana. Fa venir basques. Però és que a més ens tracta d’idiotes. De debò creu que es pot continuar anomenant catalanista un partit que s’ha manifestat a Barcelona amb banderes espanyoles ? De debò creu que no ha de ser qualificat com enemic de Catalunya un partit que ha votat amb entusiasme l’article 155 tant al Congrès com al Senat ? De debò creu que ho ha de ser reconegut com contrari als interessos de Catalunya un partit que ha fet – i continua fent, perquè no fa una moció de censura – Rajoy president del govern espanyol ?  De debò que no es pot considerar anticatalà un partit que no ha retrobat el ministre de l’interior després de la seva actuació el dia u d’octubre ? El senyor Espadaler deu pensar que els catalans som idiotes i que no sabem qui vota què. Es deu pensar que no sabem que el principal suport moral que ha rebut Rajoy ha estat justament el del PSC-PSOE que ha estat, per tant, el suport més fastigós de tots.

El PSOE fa moltíssims anys que és un partit sistèmic, un partit en el que els seus càrrecs no aspiren en absolut a transformar la societat sinó a continuant vivint de la cosa pública el millor possible. Això explica el seu immobilisme a Catalunya, a espanya i a europa. El PSOE avui és un partit conservador amb la mateixa ideologia de fons i la mateixa política que el PP. Canvia una miqueta les formes per tal que algú compri el seu producte però res més. S’ha tornat un partit tant reaccionari i oligàrquic com el PP. I això no ve d’ara si no que ve de quan Felipe González va esdevenir el seu líder.

Per tant el que fa Ramon Espalader, després de que se li hagi acabat la mamella de CiU és anar a buscar la mamella del PSC-PSOE. Probablement aquest senyor pensa passar-se tota la vida vivint de la política perquè mai no ha viscut de res més. Com el senyor Iceta posem per cas. I com tanta i tanta gent que simplement aspiren a continuar sent paràsits dels ciutadans al preu que sigui.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *