N’ESTIC FART DE MANIFESTACIONS, PERÒ  HI VAIG.

Torno de la manifestació que hem fet avui dissabte al carrer de la Marina. Llegeixo que la guàrdia urbana diu que hem estat 750.000 persones. Com que a les eleccions que fan els espanyolistes considero els números de la guàrdia urbana, penso que per coherència amb les nostres he de fer el mateix. Tot i que em van dir que la guàrdia tampoc no era neutra i no precisament a favor nostre.

És igual. És moltíssima gent i dobla les xifres de les manifestacions espanyolistes amb més gent. Per cert, que els espanyolistes es manifestin està molt bé perquè els carrers també són seus. Però hi ha alguns peròs sobre quan ells es manifesten. El primer però és que ells no han sortit massivament al carrer fins que la policia nacional espanyola no ha vingut aquí a repartir hòsties. I molts d’ells aplaudien aquestes hòsties. I demanaven que no sé quants estiguessin a la presó. I suposo que algun dia demanaran que la Gran Via es torni a dir Avenida José Antonio Primo de Rivera. I la segona cosa, home, encara que ens vulguin enviar a tots els independentistes a la presó, seria un detall que les hòsties i els danys els deixessin per la policia. I després resulta que els que hem trencat la convivència i la concòrdia i no sé quantes coses som nosaltres que no hem fotut cap hòstia a ningú, ni trencat mig vidre.

A mi això de les manifestacions, que voleu que us digui, no em mola. No em molaven quan era jove i alguna manifestant em tenia robat el cor i ara, gairebé amb seixanta anys a l’esquena, encara em molen menys, tot i que alguna mossa que es fa mirar, hi ha. Però ara només és una contemplació estètica que te un punt de melangia. No perquè no estigui bé amb la meva senyora, quedi clar, ni perquè la meva senyora no tingui uns atributs plus quam perfectes, sinó perquè evidencien – en mi! – el pas del temps. No m’agraden les multituds, m’agrada tenir espai per caminar; tampoc no m’agrada haver de cridar el mateix que els altres, ni haver de picar de mans quan els altres hi piquen. Jo sé que en el fons del fons sóc un anarquista frustrat, reconvertit en independentista liberal per les tristes circumstàmcies de la meva vida.

Total, que per a mi les manifestacions són un pal, un sacrifici, una murga. Hi vaig perquè els capdavanters del procés diuen que hi hem d’anar i els crec. Els crec perquè – malgrat el meu llibertinatge mental – penso que hi ha d’haver algú que ens mani. Algú que en sàpiga de tàctica i d’estratègia i ens condueixi de manera que al final aconseguim la victòria. La victòria, per a mi, és important perquè quan Catalunya sigui independent ja podré ser obertament anarquista que és la meva autèntica vocació des d’adolescent.

Ara bé, deixant de banda l’acte de fe en el talent i la ciència dels que ens manen, realment aquestes manifestacions, que a més a més són tan sovintejades, serveixen de veritat per alguna cosa ? És a dir, més enllà de que els independentistes sortim al carrer i puguem tornar a comprovar que encara continuem sent molts, serveixen per alguna cosa més ? Perquè ja vàrem treure no sé quants milions de persones al carrer no sé quantes vegades i els espanyols i els europeus han passat olímpicament d’això. Perquè jo penso que, fins ara, el que més ens ha ajudat a nivell internacional han estat les hòsties que hem rebut dels espanyols – ja és trist que sigui així, però ho és –, la vaga del dia 3 d’octubre – dia en el que, segons en Partal, tocava declarar la independència – i el tall de les carreteres de la setmana passada. Fer mal a l’economia dels que oprimeixen ens ajuda i sortir al carrer a cridar crec que no els hi fa ni fred ni calor. Potser estic equivocat però jo ho veig així.

Jo crec que els espanyols ens estan ensenyant a ser lúcids. Ser lúcids vol dir – parafrasejant Tarradellas – combatre en aquells camps on sabem que podem guanyar i en aquest sentit sortir al carrer està bé: guanyem nosaltres. Però ser lúcids també vol dir saber quins són els àmbits dels que ens hem d’apoderar per fer que la República Catalana és consolidi. És a dir, saber on rau el poder a Catalunya i, ja que som la majoria, fer-nos amb aquest poder. I com que volem ser més gandhians que en Gandhi anem per l’economia i pensem altres coses que facin trontollar espanya i europa fins que ens reconeguin. La resta, ja dic, està molt bé per a comprovar que encara hi som, però em sembla que és fer una mica el mec.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *