VALORACIÓ DE L’ATURADA DE PAÍS DEL DIA 8 DE NOVEMBRE DEL 2017.

 

El cert és que – com vaig comentar a l’article d’ahir – jo tenia coll avall que l’aturada de país d’ahir no funcionaria. Els meus dos grans raonaments eren: que els sindicats majoritaris – CCOO i UGT – no la secundaven i que les empreses i els treballadors – fins i tot en el cas de ser independentistes – pensen que la pela és la pela – l’euro és l’euro – i que no estan per perdre-hi calés.  Malgrat això, malgrat aquestes actituds acomodatícies i en el fons col.laboracionistes, l’aturada d’ahir fou un èxit considerable. No un enorme èxit, però si un èxit considerable. No tant per l’aturada de l’economia en sí sinó pels tals a les carreteres i trens. No sé si a altres mitjans de transport.

Que l’èxit ha estat considerable ho veig en les reaccions airades dels nostres enemics, per exemple del neofalangista Rivera – Primo de Rivera s’hauria de dir aquest, per fer-l justicia – posant el crit al cel al congrès dels diputats perquè les principals carreteres catalanes estan tallades i criticant el govern del PP – que en realitat és del PP, C’s i PSOE – d’inepte. Suposo que (Primo de ) Rivera haguès volgut que la policia nacional espanyola, comencès a repartir estopa a tots els que estaven tallant carreteres, autopistes, camins, trens i el que sigui que es va tallar ahir. Suposo que aquest individu pensa que ells, els espanyolistes antidemocràtics, no han de desaprofitar cap ocasió per tal de demostrar-nos qui mana aquí i que no hi ha manera més convincent de demostrar-nos els seu imperi que a hòsties. Neofalangisme en estat pur, ja dic…

És cert que també van protestar uns quants usuaris segons els quals la vaga els hi va provocar una gran incomoditat. Consti que ho entenc. Tots hem hagut de fer alguna vegada alguna caravana i crec que pocs el recordarem com el moment més feliç de la nostra vida. Ara bé, també hem hagut de patir vagues de metro i d’autobus – treballadors privilegiats – i, després de rondinar una mica, hem entès que, efectivament, tenien dret a fer el que feien. Els que rondinen espero que també entenguin que un país que està sent decapitat, humiliat, exprimit i vexat té dret a fer alguna cosa per defensar-se. Se’ns pot demanar que siguem pacífics, però el que no se’ns pot demanar és que fem les coses de manera que no molestem ningú, entre d’altres coses perquè si no molestem ningú – que és el que pràcticament ha passat fins ara – ningú no ens farà cas. Perquè no serem un problema per a ningú. Això és així d’imbècil. Així d’imbècil perquè n’hi havia prou, per exemple, deixant en pau l’estatut aprovat pels catalans, fent un referèndum pactal o no pegant els que van anar a votar. Com que ells s’han col.locat en l’imbecilitat i l’opressió – en l’opressió imbècil – ens obliguen a nosaltres a tocar els collons per tal de ser respectats. Si hi ha catalans que estan disposats a no ser respectats com a ciutadans catalans, no són dels meus. Jo no vull catalans súbdits submisos, ho sento.

I ara ve la segona part de l’article en la que vull criticar els meus, els menestrals. Ho faig amb dolor i amb ràbia, però ho he de fer. Jo ahir vaig sortir a la tarda de casa per anar a la manifestació que hi havia a l’Ajuntament de L’Hospitalet. Érem molta gent i hi havia molt bon rotllo ( tant bon rotllo a mi comença a desesperar-me, la veritat ). Però el cert és que des del trajecte que va de la sortida de metro de Just Oliveres fins a l’Ajuntament de L’Hospitalet jo pràcticament no vaig veure cap botiga tancada. Ni tant sols Abacus. Pel que després vaig veure a la televisió, l’aturada havia tingut un seguiment notable a les comarques on guanyen folgadament els partís independentistes i poca incidència a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les comarques on l’independentisme no té tanta força.

A partir d’aquí jo crec que els consumidors independentistes hem de tenir una tàctica per a que els nostres comerciants els hi surti més a compte tancar que no tancar quan es plantegi una aturada de país ( espero que se’n plantegin unes quantes fins que no consolidem la República Catalana que ens estem guanyant a pols ). La cosa és simple: després de l’aturada no anar a comprar als comerços que no l’han fet i anar als comerços que sí que l’han fet. Si ho fem així, els comerciants veuran que els hi surt més a compte tancar que no tancar i tancaran, perquè no tancar els hi suposarà perdre clients, és a dir, diners. Hem de tenir en compte que, ja que vivim en una societat de consum capitalista – perdoneu la renundància – el poder dels consumidors és enorme. I en aquest sentit els consumidors independentistes hauríem de ser capaços d’incidir sobre els comerciants del país perquè, avui, la nostra principal arma és justament esdevenir un problema econòmic per espanya i per europa.

La meva dona va tancar el seu establiment ahir i tot i que la majoria de la seva clientela no és independentista no va tenir cap problema. Això al barri de la Torrassa a L’Hospitalet, que no és precisament territori independentista. Suposo que no és gaire elegant que la posi com exemple, però jo crec que ho és. Simplement – simplement ! – no té por i és coherent amb les seves idees i els seus sentiments. Només amb persones així assolirem la independència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *