ORGULLOSOS DE SER ESPANYOLS?

 

Un dels pecats nacionals espanyols, si és que es pot parlar en aquests termes, és la supèrbia. els espanyols tenen un complex de superioritat respecte de la resta de nacions de la terra espectacular. Si alguna vegada no els hi surten les coses bé, mai no és culpa seva; és la pèrfida Albion,  França la traïdora o ara aquesta Catalunya aberrant.  Consti que jo sóc dels que opinen que totes les nacions del món pateixen, en major o menor grau, el mal del xovinisme, de mirar-se al melic i de considerar que és obvi que ells són sensacionals.

Aquest xovinisme, però, no a tot arreu és igual. Els anglesos, per exemple, saben portar-lo amb un sentit de l’humor excel.lent. Els francesos, tendeixen a la grandeur i a l’estupidesa però la cosa no passa d’aquí. Els alemanys, com que els hi va tocar el rebre després de la derrota del nazisme, ho viuen amb culpa. I els catalans, com un martirologi considerable.

Jo crec que la característica essencial del xovinisme espanyol és que el viuen amb xuleria. Només cal sentir el que diu el ximplet del Pablo Casado, portaveu del PP i no borratxo de taverna, per veure com és caracterialment l’espanyol. Parla d’espanya com un gran trasanlàntic, quan tothom sap que te una tassa d’atur i de corrupció impresentables i un deute delirant. Però es pot escoltar Alfonso Guerra i es veurà que el to és el mateix. I el del rei felip. Per no parlar de la Soraya que sembla directament malalta de metge. És possible que ells es considerin els reis del mambo però, clima a banda, no crec que gaires ciutadans europeus fessin cap esforç per esdevenir espanyols, ans tot el contrari. Ja deia Cánovas del Castillo que era espanyol qui no podia ser una altra cosa.

Però no és un tema només de ciutadans europeus, tampoc no veig en les antigues colònies – començant pel Perú de Vargas Llosa – cap ganes de tornar a la mare pàtria. Van haver de fer una guerra per deslliurar-se’n i la volen ben lluny. La festa de la hispanitat – dia del descobriment d’Amèrica per Colom – no és celebra a cap país hispanoamericà, que sí que celebren el dia que es van deslliurar de l’imperi espanyol. J no sé si un país del que tothom vol marxar i que, quan ho ha aconseguit, ho celebra com a festa nacional – Argentina, Perú, Xile, Colombia, Uruguai, Paraguai, Mèxic, Nicaragua i tants i tants més – pot sentir-se orgullós de res. Perquè el cas és que tothom a les que se les pot pirar se les pira tant lluny com pot. I aquesta és una realitat inqüestionable, malgrat Mario Vargas Llosa.

Si espanya fos un país que es sentís segura d’ella mateixa no posaria cap obstacle per a que els pobles que la composen puguin decidir el seu futur en llibertat. Quan espanya ha d’utilitzar l’us de la força i la coacció i la por per a que els pobles que la conformen romanin espanyols és que hi ha una cosa que no funciona. O és que ells se senten orgullosos d’oprimir a les minories nacionals de l’estat? És aquest el seu orgull? Jo crec que és aquest el seu orgull i la seva supèrbia. Un orgull i una supèrbia que farà que cada vegada estiguin més sols i siguin més poca cosa.

Fins que espanya no faci seu els valors de la humilitat, la llibertat, la igualtat i la llibertat serà una nació miserable. Deixem que ho digui Antonio Machado, poeta espanyolista i jacobí:

“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

La seva misèria és caracterial i neix de la supèrbia de considerar-se superior i ignorar els altres pobles que han tingut la desgràcia de creuar-se amb ella durant la seva història. Quina immensa nació fora si tingués una actitud més humil i tolerant.

Esperem que algun dia refaci el camí mal fet i ens puguem fondre en un abraç fraternal, juntament amb tots els pobles del món. De igual a igual.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *