Ahir van passar tantíssimes, és un dia tant important – tant importantíssim, si em permeteu – a la nostra història, que donarà per moltíssims llibres i ara em donaria a mi per un article més kilomètric dels que ja acostumo a fer. El seny ponderat i noucentista de la meva dona m’ha aconsellat que abrevii. Que si necessito fer més d’un article, que en faci més d’un, però que si escric un article de trenta planes, els meus soferts lectors s’espantaran i no se’l llegirà ningú.
Com que des de fa anys tinc el costum de com a màxim publicar un article cada dia – i aquests dies amb tots els enrenous que hem tingut, amb la militància al.lucinant a la que ens obliga el govern tirànic espanyol i els seus aliats no menys tirànics, se me n’han quedat la tira en el tinter -, però no més. Perquè fa temps que vaig arribar a la conclusió, que ni havia d’escriure compulsivament, ni havia de sometre als lectors que tenen la paciència d’anar-me seguint a una cursa de paciència.
Tot l’anterior, m’obliga a parlar en l’article que escric avui, dia dos d’octubre, a parlar del que crec que és l’essèncial que va passar ahir. I deixar per més endavant – per altres articles o bé al tinter dels articles pensats però mai no escrits – les altres coses que jo considero rellevants que també van passar, tenint en compte que jo crec que, com a mínim durant un any, a Catalunya no deixaran de passar coses importantíssimes i, per tant, uns articles es solaparan amb uns altres i sortiran els que sortiran.
Aquesta necessitat de síntesi fa que avui escrigui sobre el que jo crec que és l’essencial que va passar ahir, que en realitat són tres coses. La primera, que els catalans vàrem anar a votar. La segona, que el resultat de que anéssim a votar és que el 90% de la gent d’aquest país és favorable a la independència. La tercera, que en conseqüència amb l’anterior, el Parlament de Catalunya té l’obligació de proclamar la independència de Catalunya.
Comento breument cada una d’aquestes coses.
Malgrat tots els malgrats, els catalans ens sabem amos de la política catalana i vàrem anar a votar perquè no reconeixem que ningú ens la faci per nosaltres. I això va molt més enllà de la independència. Parla d’una cultura política avançada. Estem a la vanguarda dels moviments polítics internacionals, que volen una democràcia dels ciutadans i no una democràcia de súbdits.
Malgrat tots els malgrats, tots els catalans que van anar a votar van poder votar que sí, que no o en blanc. Els catalans que no van anar a votar, com passa en qualsevol elecció o referèndum, s’han de conformar amb els resultats. Fet i fet, la gran campanya del sí l’ha fet el govern espanyol i si avui es tornés a fer el referèndum el resultat a favor del sí encara seria més espectacular. No crec que haguem de tenir ni el més mínim dubte sobre la legitimitat de la nostra victòria. Al contrari, és una victoria guanyada a pols i, malauradament, a sang.
El Parlament de Catalunya té l’obligació de complir, d’ejecutar, el resultat del referèndum. Simplement no pot fer una altra cosa, ni farà una altra cosa. I no perquè al Parlament hi hagi una majoria independentista, sinó perquè a Catalunya els que manem som els ciutadans i ells ens han d’obeir i no al revés. Que els nostres representants hagin d’ejectutar el nostre mandat en condicions èpiques es quelcom que queda per a la història i que els catalans els sabrem recompensar als llibres de història. Ahir jo em vaig sentir orgullós de ser català i de tenir el govern que tinc, un govern al servei de la gent i no d’una oligarquia fastigosa, repugnant i repressiva.
Adéu Espanya!!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!