Deia Leonardo Da Vinci que les amenaces només són armes pels qui s’amenaça. Això, en el procés català vol dir que cada moment que el govern de Madrid i la seva claca oligàrquica obre la boca per tal d’amenaçar els partidaris de fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya som més i més forts. I, en conseqüència, ells més febles. Són matemàtiques. I gairebé física.
Quan siguem independents algú haurà de proposar que a tots els pobles, viles i ciutats del nostre país hi hagi un monument a la independència. I en aquest monument a la independència hi ha d’haver un racó important que recordi que sense la col.laboració dels espanyolistes antidemocràtics la nostra independència probablement mai no hagués estat possible.
Perquè als catalans el pacte ens agrada amb bogeria. Tenim l’ànima de comerciants i arribar a acords ens va més que els plàtans als micos. Però, és clar, primer va ser que no al pacte fiscal; després va ser que no a l’estatut que ja s’havia aprovat per referèndum pels catalans – que el referèndum fons legal pels espanyols no va tenir cap mena d’importància per tal que després se’l carreguessin a través d’un Tribunal Prostitucional pestilent – i després diuen que no a negociar un referèndum pactat amb l’estat.
Jo a vegades penso que el significat que tenen les paraules a Madrid i aquí és diferent: quan tu portes intentant negociar tota la vida i a tot et diuen que no, resulta que el que et diu a tot que no és el que t’acusa de prendre decisions unilaterals. No està malament la broma. Aquí les úniques decisions unilaterals les han pres els espanyols, passant per sobre de las majories al Parlament de Catalunya i, per tant, per sobre dels catalans. Ho dic perquè ara també ens diuen que som radicals, quan aquí els únics radicals que hi ha són ells que no s’han volgut seure a negociar res: ni el pacte fiscal, ni l’estatut, ni el referèndum. Si els radicals són els que volen pactar i els que no volen pactar són els moderats tenim un problema de diccionari.
No m’agrada odiar a la gent, no m’agrada sentir com enemic a aquell que no pensa com jo. Crec profundament que a qualsevol nació del planeta primer hem de ser persones i després nacionals del lloc on som. Primer hem de ser persones i després catalans. Primer han de ser persones i després espanyols. Però quan es nega un dret reconegut als drets humans als catalans el que passa és que els espanyols fan el contrari: neguen als catalans la seva condició de persones i ells esdevenen primer espanyols i després persones i la conseqüència d’això és que ens tracten com a súbdits.
Ens porten tractant com a súbits des de fa més de 300 anys. De fet els darrers àustries ja van voler carregar-se la confederació hispànica per fer una Ibèria castellanitzada. Com que fa tants anys que ho volen i com que fa tants anys que ho fan, realment pensen que som els seus súbdits, que ells estan a un nivell superior i nosaltres a un nivell inferior i que, per tant, ells han de decidir per nosaltres perquè si nosaltres decidíssim per nosaltres mateixos Catalunya seria un autèntic desastre. És la manera en que qualsevol imperialisme es justifica davant les seves colònies: l’imperi no es fa per egoisme de la metròpoli sinó per tal d’ajudar a la colònia que, per tant, malgrat tots els malgrats, li ha de riure totes les gràcies.
Però tard o d’hora, poc o molt, les colònies es rebel·len i demanen llibertat, igualtat i fraternitat. No és res més, ni gens menys el que s’està demanar ara. Considerar als catalans tant dignes com qualsevol altre nació del planeta per tal de poder decidir el seu futur. Considerar els catalans tant humans com els espanyols i als espanyols primer persones que espanyols.
De moment els catalans ens en estem sortint perfectament perquè les amenaces, els insults, les desqualificacions que els plouen des d’Espanya fan feredat. Els irrita profundament que no vulguem ser súbdits seus, els irrita profundament que els parlem d’igual a igual, els irrita profundament que no els demanem permís per caminar, ni per exercir els drets que tenim pel simple fet de ser persones. I llavors borden com bèsties ferides en el seu orgull, com salvatges que han snifat ves a saber què i treuen foc pels ulls, pels queixals i per la seva llengua bífida. No és que sigui només un espectacle grotestc, és que els denigra immensament com a persona. És una llàstima que no se n’adonin, no ja per a que els catalans puguem votar amb pau i tranquil·litat, sinó per a que la història d’Espanya no quedi empastifada per una colla d’impresentables una vegada més.
“Ladran, luego nos independizamos”, si, però seria bo que la majoria dels espanyols fessin un exàmen de consciència i apartessin dels seus càrrecs aquesta mena de gent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!