Les circumstàncies de la vida fan que del diumenge passat ençà hagi estat tres vegades a la Rambla. No és res estrany perquè professionalment estic ubicat molt a prop i, com ja vaig escriure, en general hi passo molt sovint. Per això he pogut veure, amb la meva dona i la meva filla gran, com retiraven els ciris, els cartells, els ossets de peluix i d’altres objectes que retien homenatge a les víctimes de l’atemptat del dia 17 i a la pau.
Després la meva dona, la meva filla i jo debatíem si era correcte que l’Ajuntament retirés aquells objectes o si havien de romandre allà i continuar donant testimoni dels atemptats, de la solidaritat i, en general, d’uns sentiments. Hi havia dues grans línies de pensament: la primera que deia que la Rambla era de la gent i que la gent havia de tenir el dret a poder-hi fer el que volés i la segona que deia que s’havia de passar pàgina i fer que les coses es normalitzessin el més aviat possible. Pel que he llegit o sentit aquesta era l’opinió dels comerciants de la Rambla, que des dels atemptats es veu que han baixat els seus ingressos en un 40%. Perquè des del 17 d’agost la Rambla està més plena que mai però la gravetat del que ha passat fa que la gent no estigui per a comprar souvenirs. De flors, en canvi, es veu que n’han venut si fa no fa les mateixes de sempre.
Jo sóc dels que opinaven que la Rambla és de la gent i, per tant, que hi ha de poder fer el que vulgui. Però el problema és consensuar què és el que vol la majoria de la gent. Crec que la postura de l’Ajuntament de fer-hi un monumement memorial és raonable i també crec que és raonable que ho vulguin els comerciants. També crec que els barcelonins hem fet el dol i si bé no podem donar el problema del terrorisme ni el de la integració dels musulmals com a solucionats, sí que hem de passar pàgina de la catàstrofe viscuda i continuar amb les nostres vides allà on les vàrem deixar, tant des del punt de vista individual, com des del punt de vista col.lectiu. Fet i fet, no podem fer una altra cosa: per molt fort que sigui el nostre dolor, la vida continua i els reptes que teníem al davant continuen sent on són.
Els catalans, a més, deixarem enrere una excepcionalitat criminal per continuar vivint una excepcionalitat política, com és la lluita per l’autodeterminació nacional. Primer, per a poder votar lliurement el dia u d’octubre i després, els que creguem en la independència del nostre país, per intentar aconseguir-la. Són dos reptes prou excepcionals i importants per a que requereixin el nostre màxim esforç col.lectiu.
Els atemptats han deixat ferides obertes entre els unionistes i els independentistes bàsicament perquè uns i altres han volgut aprofitar el que ha passat per treure’n profit polític. Les seqüeles d’aquest error les estem patint i les patirem durant algun temps, perquè els errors es paguen. Però potser ni a ells ni a nosaltres se’ns pot demanar que sempre actuem amb una elegància moral immaculada i que mai no caiguem en la temptació de creure que la fi justifica els mitjans. El que està fet, està fet. I ara el que toca és continuar lluitant per la nostra autodeterminació i la nostra independència amb la màxima fermesa. Perquè la tenim a tocar i col.lectivament mai no hem tingut un repte tant important en els darrers 300 anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!