“Qualsevol es pot emprenyar, de fet és molt senzill, però estar emprenyat amb la persona correcta, en el grau correcte, en el temps correcte, amb el propòsit correcte i de la forma correcta, no ho sap fer tothom i no és en absolut senzill.” Això ho va escriure Aristòtil va uns 2.500 anys i avui, pel que estem veient aquests dies, continua sent tant veritat com en els temps d’Alexandre el Gran. Sembla que en segons quins aspectes no hem avançat gaire.
Cada dia que passa les reaccions que llegeixo sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils em desagraden més. Hi veig tantes frases incisives, desafortunades, aspres, fastigoses que em desconcerten. I més enllà d’aquestes reaccions viscerals – ells, dolents; nosaltres, bons -, veig amb repugnància els voltors d’aquí i d’allà que volen treure’n profit. Aprofiten el que ha passat per fer propaganda ideològica, per empastifar els adversaris polítics, per intentar guanyar potser un cistellet de vots dels uns o dels altres. Tant una cosa com una altra em sembla que és propi d’una societat malalta i immadura, gens preparada per fer una mínima autocrítica i, a partir d’ella intentar progressar. Perquè en definitiva això és el que ens demana Aristòtil: reflexió, autocrítica, intel.ligència i acció.
Als articles que he publicat sobre el tema se m’ha acusat de justificar els crims i de bonisme. Jo mai no he justificat els crims i des del primer moment he dit que el que ens han cotmés havien de ser jutjats. Alguns ja no ho podran ser perquè són morts. Jo haguès preferit que fos un jutjat qui determinés si eren culpables i, si ho eren, se’ls apliqués la pena corresponent. Sóc jurista, ja em sabran perdonar. I això no vol dir que acusi els mossos d’haver pogut evitar la seva mort. Conec prou bé la nostra policia i l’admiro i sé que si haguessin pogut capturar vius els presumptes autors de les matances ho haurien fet.
L’acusació de bonista t’arriba de totes bandes. Quan tu dius que s’ha de jutjar i condemnar els que cometen un delicte però no a la resta d’una comunitat resulta que no estàs sent just, sinó que estàs sent bonista. Quan dius que per la mateixa regla de tres que ara hi ha gent que proposa tancar totes les mesquites, s’haurien hagut d’il.legalitzar tot el que tingués a veure amb el nacionalisme basc o l’extrema esquerra a Euskadi, et contesten que no te res a veure una cosa amb l’altra. Però jo vaig estar en contra de l’il.legalització d’Herri Batasuna i de la condemna d’Otegui i, per tant, pensava el mateix abans que ara: que cal jutjar i condemnar els criminals però només als criminals. Si això vol dir ser bonista, doncs sóc bonista.
Ara bé, el que es veu que produeix més irritació és quan jo dic que si ha passat el que ha passat és que nosaltres, com a societat, alguna cosa devem haver fet malament. Això per alguns vol dir que justifico els crims, cosa que és com dir que acceptar que hem de millorar la societat en la que vivim justifica els lladres o els corruptes, quan precisament és tot el contrari. Vol dir transformar la societat per tal que no hi hagi lladres, corruptes i terroristes. Sembla que tothom hi hauria d’estar d’acord, però no és així. Per què? Perquè es veu que la nostra societat és perfecta i qui hi fa coses dolentes no són fruit de la nostra societat sinó una mena de bolets verinosos que hi creixen no se sap el perquè.
L’aprofitament partidista del que ha passat a casa nostra per part dels uns i dels altres o, més concretament, els meus i dels que no són els meus, em produeix vòmits. I això per la senzilla raó que penso que abans de res tots hem de ser persones. Que hem de ser persones abans que catalans i abans que espanyols. I ja no cal dir que hem de ser persones abans que de LES CUP o del PP o de qui sigui. I quan es viu una tragèdia com la que estem vivint a casa nostra el que toca és ser discret, donar tot el protagonisme a la víctimes, ajugar-los i pregar per ells. Tota la resta és pornografia política. I aquests dies de pornografia política ens estan fent empassar tanta que no sé quan temps necessitarem per refer-nos-en.
Per cert, penso que els assassins de Barcelona i de Cambrils, l’iman que els adoctrinava i aquells que d’una manera o altra els hi donaven suport probablement no havien llegit bé Mahoma, que sí que havia llegit Aristòtil. Mahoma va deixar escrit que l’home fort no és el bon lluitador, sinó aquell que quan està enfadat sap controlar-se. Per què serà que els savis arreu del temps i de l’espai s’assemblen tant i als ignorants ens passa el mateix ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!