Miranda

Comentaris sobre la ela geminada

Cal precisar algun dels comentaris que es feren el dissabte passat sobre la ela geminada.

Passa a vegades que abordam un tema de manera espontània sense tenir a mà tota la documentació, i aleshores correm el risc d’emetre alguna vaguetat o imprecisió.

Reconec que això és un aspecte inherent a la ràdio. I val més que sigui així que no que el programa esdevingui una exposició ordenada, exhaustiva, freda. Cal sacrificar això en favor de la proximitat. Així i tot, m’ha semblat que valdria la pena aprofundir una miqueta al voltant d’un tema que va quedar en certa manera incomplet.

El so de la ela geminada, aquesta ela que sembla que allargam quan la pronunciam, es pot trobar en 3 situacions distintes.

El trobam, per exemple, quan una paraula acaba en L i a continuació n’hi ha una altra que comença en L. És inevitable, aleshores, repetir la L, i el resultat és un so d’ela geminada: ex. “mil làmines”, “fil limitat”.

Una altra situació en la qual trobam la ela geminada és quan una consonant que està en contacte amb la L s’hi assimila. Això passa especialment amb la lletra T en paraules com “batlle”, “espatlla”, “vetllar”, “motllo”, “atlàntic”… Totes elles s’escriuen amb T seguida d’una L.

En el passat programa ens demanàvem, però sobre la presència de la grafia de la ela geminada a l’interior de la paraula i entre dues vocals, en paraules com per exemple “col·legi”. I la qüestió era si s’havia de pronunciar com si fos una ela normal o si s’havia d’allargar la ela.

Tal com vàrem comentar aleshores, la ela geminada és una grafia, no un so. Una grafia que té un origen etimològic i que no té necessàriament una correspondència fonètica amb la ela “allargada”.

En àmbits formals (mitjans de comunicació, món acadèmic…) hi ha tendència a allargar les eles quan s’escriuen amb ela geminada. Però en canvi, en àmbits orals col·loquials, paraules com “col·legi”, “apel·lació”, etc. es pronuncien amb una ela simple. Una mateixa persona, per exemple, pot pronunciar “coL·Legi” en una conferència i “coLegi” quan es refereix al lloc on porta els seus fills cada matí.

Cal assenyalar que bona part de les paraules amb ela geminada corresponen a registres d’especialitat, és a dir, no són paraules que s’usin en la parla diària i quotidiana.

Ara bé, hi ha també algunes paraules que es pronuncien duplicant la ela i que no són d’origen culte o elevat. És aquí on trobaríem paraules com la nostra formenterera “al·lot”, que exigix la pronunciació amb ela allargada, i no es pot pronunciar “alot”.

En aquest punt és on m’agradaria aclarir que no és aquesta l’única paraula que exigeix ser pronunciada allargant la ela. En el programa del passat dissabte no me’n venien més al cap, a part d’al·lot. Però pensant-hi, n’he trobat altres, com per exemple la paraula “al·lero” (sinònim de “cridòria” o “xivarri”) o les paraules formades amb el sufix augmentatiu “-el·lo/-a”, com per exemple, de “gat”, “gatel·lo”, de “gros”, “grossel·lo”…

Val a dir que el filòleg Antoni M. Badia i Margarit, en la seva Gramàtica de la Llengua Catalana (1994), apunta que la ela duplicada és un so que ha arribat a l’actualitat en una situació crítica. Crisi d’ús, ja que solament es troba en paraules dialectals i és inexistent, per tant, en tot aquest ample espai supradialectal de comunicació a gran escala que habitualment és cobert amb la varietat estàndard.

Si trobam en els mitjans de comunicació paraules normatives d’origen culte com “destil·lar”, “col·loqui”, “novel·la”… pronunciades allargant la ela, és perquè un locutor ha seguit (per decisió personal o seguint un llibre d’estil) la pauta de duplicar totes les eles geminades escrites, una pauta que pot fregar, com comentàvem en l’anterior programa, la pedanteria, i que no és objecte de consens en l’actualitat.

Ara passam a les paraules d’avui, que tenen en comú el fet que es refereixen a maneres d’expressar de manera aproximada o subjectiva les quantitats.

ESTEPÈNCIA: Porció mínima d’alguna cosa. Quantitat insignificant (cast. “pizca”). La paraula s’usa en formenterer com a part de l’expressió “no haver-hi estepències”, que significa que s’ha acabat alguna cosa. La paraula, a banda de trobar-se al DCVB, és una de les que recollí Marià Villangómez en el seu llibre Curs d’iniciació a la llengua, dins un requadre on es consignaven paraules de les Pitiüses presents al català de València i el Principat, però absents a Mallorca i Menorca.

FELMA: Paraula que s’usa en l’expressió “ni felma de…” per referir-se a l’absència d’alguna cosa, normalment de vent. Quan “no fa ni felma de vent” es pot anar a Eivissa sense que la barca remeni gaire. No he trobat aquesta paraula en cap dels repertoris lèxics que acostum a usar per preparar aquesta secció.

FUTRALADA: Gran quantitat d’alguna cosa. La paraula s’usa en tota l’àrea del català oriental. Es tracta d’un derivat intensificador de la paraula “futral”, que té el mateix significat.

FOTIMER: Multitud (“hi havia un fotimer de gent”)