Miranda

Es tracta d’infantilismes, mots que s’usen exclusivament amb els infants. Formarien part d’un subregistre del registre col·loquial-familiar. La majoria tenen origen onomatopeic, és a dir, són paraules que intenten imitar algun so relacionat amb allò que designen (un “gub-gub” és un ca, per exemple). Molts d’ells tenen també origen en la deformació d’una paraula.

En aquestes paraules són habituals les reduplicacions o repeticions d’una síl·laba o fonema: “mam-mam”, “bobò”, “nyem-nyem”. Un dels infantilismes més coneguts i que té un ús força estès és “tete” per referir-se al germà major.

TITIT: (amb variacions: TITET, TITIU, TITÍ…) nom que es dóna, en llenguatge infantil, a animals de ploma, especialment gallines i ocells menuts. Podria tenir origen en la imitació del so de molts d’aquests animals, o bé en la reducció de la paraula “(pe)tit”. També s’usa la paraula “tites” per cridar les gallines. Existeix també un ocellet hivernal, amb llarga cua i de color negre, blanc i gris, que es diu titineta.

BUA: mal, dolor. El Diccionari Català-Valencià-Balearnomés documenta la paraula, amb aquest significat, a la comarca del Maestrat i a les illes Balears. En principi, no es tractaria d’un mot amb origen onomatopeic, sinó que provendria de l’evolució del llatí BUBON, que significa “gra” o “bony”, i que hauria donat paraules com “buba”, amb el mateix significat, i, en castellà, “pupa”. El que sí es segur és que és un mot propi del llenguatge infantil.

MAM: aigua o altre líquid que es beu, en llenguatge infantil. Evidentment, el mot comparteix l’arrel amb el verb “mamar”. La paraula, per part dels adults, pot usar-se irònicament o col·loquialment per referir-se a begudes alcohòliques.

XA-XÀ (cal pronunciar-ho “xeixà”, amb una vocal neutra a la primera síl·laba, com “baixar”): Ase, mula o cavall, en llenguatge infantil. Ara bé, en llenguatge infantil dels nostres güelos i regüelos. Com a curiositat, es pot indicar que en el català parlat a Barcelona, “cavall”, en llenguatge infantil, és “tatano”, i que arreu dels Països catalans s’usa la forma “tatà” per referir-se a aquesta animals. No està clar si la paraula s’origina per deformació (segons el DCVB) o per onomatopeia (segons l’Aportació Pitiüsa al DCVB, d’Enric Ribes).